22 de febrer de 2008

Adéu CASALS, Adéu TMI

Ha estat una etapa més de les nostres vides, i com tot ha tingut moments bons i moments dolents, però tots els comiats dolen...encara que sigui de la feina, però els anys i veure cada dia a la mateixa gent et marca, la pèrdua d'aquesta monotonia, és bo i dolent alhora, no sé...tal com diem mals buscats no dolen tant, segurament no, però avui estem una mica tristos...Tot i que una vegada hagi finalitzat aquest any fantàstic que ens espera, sempre som a temps de tornar enrere, per tant no val la pena enyorar la seguretat i la comoditat de tenir una feina fixe, segurament n'hi hauran d'altres. Malgrat tot, trobarem a faltar la gent amb qui ens topavem cada dia. Una abraçada a tots!!!

17 de febrer de 2008

UN DINAR EMOCIONANT!!!EL MEU AVI FA 90 ANYS

Quan la meva mare em va dir que escrigués alguna cosa per l’aniversari de l’avi, se’m van passar moltes coses pel cap, records viscuts, moments innolvidables, imatges que semblen fotografies…pensant en tot això de cop em van venir ganes de plorar, vaig sentir un barreig d’emoció i enyorança…tinc tantes coses boniques a dir del meu avi que no sé per on començar. Me’n recordo quan de petita m’acompanyava cada matí a l’escola i em comprava grans coques de chocolata, que encara ara cada vegada que en tinc un troç a les mans recordo al meu avi i el nostre camí feliç cap a l’escola, tots dos ben eixerits agafats de la mà cap aquell destí diàri. Els diumenges al vespre veien Dallas. Recordo bones olors, com la de mandarina al sofà, la d’herbes a la cuina, les pomadas de la iaia, el cuarto del pà. A l’estiu, anar a l’hort era tota una aventura, l’avi sempre estava amb les tomateres, els enciams, plantant patates…això de ser pagès ho ha portat sempre a la sang, tot i deixar la Coma, l’hort els hi ha donat molt bons moments. L’avi, quiet i silenciós, que sempre té un, oli! a punt quan entres per la porta, el meu avi també és besavi, pare i marit, un avi com n’hi ha pocs, entranyable i senzill, de poques paraules, això si!, però una persona que sense necessitat de dir res et deixa emprempta, el iaio Pepet es mereix moltes coses, s’ho ha guanyat a pols, avui ens té a tots aquí per celebar que fa noranta anys, sembla impossible, però la seva calma i serenitat l’han mantingut jove malgrat els anys, a tots ens agradaria ser com ell, el meu avi!
En la nostra familia, els petons i les abraçades no triomfen, malgrat això ens estimem, no cal dir-ho per saber-ho, però avui que falten pocs dies per que emprengui un llarg viatge d’un any per complir un dels meus somnis, aprofito que estem tots aquí, per dir-vos explicitament que us estimo i que el record d’avui junts a can Rafa amb el nostre Pepet serà una foto que portaré en el meu cor i en els meus pensaments per sempre, espero que tots vosaltres, que segurament teniu uns altres records i vivencies agradables amb en Pepet, feu un clic a aquest moment i ho guardeu profundament. De ben segur ni hauràn molts més, però cada moment és únic i irrepetible, a aquest jo ja li he posat títol: el meu avi fa noranta anys!