20 de febrer de 2009

PASSEJANT PER KATHMANDÚ


Hola amics, familia i seguidors del blog , doncs si! Com molts ens recordeu això ja s'acaba, i bé que ho sabem!...però també tenim ganes de tornar i veure-us les cares, retrobar llocs coneguts i tornar a la vida cotidiana...quan veus el final, ja tens ganes de tornar, per què per nosaltres també representa un canvi i tots els canvis ens motiven, però no per això deixem de disfrutar el que queda i ens ho agafem amb calma...una vegada finalitzat el trekking pels Annapurnes, vam rentar tota la roba, que ja convenia! L'endemà en Xavier va anar a fer parapent, com que el dia abans havia plogut, va poder gaudir d'una de les millors vistes de l'Himalaya, totalment impressionants!!! I l'experiència del salt li va encantar, fins al punt que té ganes de fer un curs per apendre'n, però aìxò haurà de ser més endavant. Després carretera i manta fins a Kathmandú, la capital, ens esperavem una gran ciutat, i tot i que ho és, es respira força tranquilitat, ens hem instal.lat al barri de Thamel, on hi ha totes les botigues de roba de muntanya, agències de trekking, restaurants...o sigui l'ambient turístic, l'hotel és molt còmode, llàstima dels horaris d'electricitat que el govern imposa, només hi ha 4 hores de llum al dia, però cada dia diferent, per exemple un dia és de 8 a 12 de la nit, el següent de 12 a 4, el següent de 4 a 8...bé encara no ho tenim massa clar! Aquests dies no hem fet massa res, comprar, passejar, menjar bé (el menjar és boníssim i hi ha gairebé de tot!). Hem fet les visites obligades per la ciutat al temple dels monos, al Boudha (un barri tibetà on hi ha un dels temples budistes més grans) i al barri de Patan, que està molt ben conservat. Avui, hem llogat una moto per moure'ns per la ciutat i ens hem proposat el repte de no tocar cap cop el claxon...i tu! És possible!!! (Aquí com a la India, però en menys mesura també tenen el mal vici de conduir tocant el pito tota l'estona). Una vegada hem arribat al temple tibetà de Boudha, hem passejat per allà, molt bónic i molt net, ja era hora de dinar, quan una nena d'uns 5 anys carretejava el seu germà petit a l'esquena i ens perseguia demant-nos caritat, personalment no som gens partidaris de donar diners als nens, és un dilema que portem batallant des de la India, per que encara que el cap et digui que no, el cor sempre et diu el contrari, i a vegades és molt difícil negar-te, com ens ha passat avui, els hem agafat i els hem portat al restaurant a dinar amb nosaltres, al cap d'un moment quan ja els teniem sentats, ha aparegut la seva germana més gran (8 anys) i també l'hem convidada, ha estat una experiència tota rara, per una banda ens ho hem passat molt bé, jugant amb ells i veient com la cara de tristesa que tenien al principi els anava canviant, però per altra banda sempre et queda el dubte de si has actuat bé o els estàs mal acostumant...ja que després de dinar, ja tornaven a demanar com si fos una feina...en fi, que com a mínim han tingut una vivència diferent dinant amb uns turistes.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Clar que sí s'ha d'aprofitar fins l'últim moment i ja sabeu que sense canvis nohi ha evolució jeje! un petó i fins molt aviat (ara sí )Laura i Jan

Anònim ha dit...

Bona tornada cap a casa!!!

Ha sigut un plaer poder compartir aquest viatge amb vosaltres a través del vostre blog.
L´etapa de Tailàndia, la recordo sovint! hehehe....

Qué tingueu molta sort d´ara en endevant!!!

Records a la vostra família!!!

Fins aviat!!!

Jordi Meya.