TORNAR A LA VIDA COTIDIANA...

Ja fa poc més de dos mesos que vam arribar, hem vist a tota la família, amics, veïns, companys, coneguts, etc...dos mesos intensos en els que no hem parat ni un moment. Les preguntes més freqüents: "Quin lloc us a agradat més?" i "I ara que?". Ens quedem amb la segona, i ara que? doncs res! tornar a la vida cotidiana i a disfrutar de les coses tant genials que ens envolten, olors coneguts, llocs confortables, vistes meravelloses, la gent, tranquil.litat, etc...moltes coses que hem trobat a faltar durant aquest any, però ara les valorem molt més, hem viscut una gran experiència que ens servirà per tota la vida!!! Està clar que hem arribat en un moment de plena crisi, però qui ens garanteix que si no haguessim marxat la nostra circumstància seria diferent, de fet no ens podem pas queixar, en aquests dos mesos ja hem redirigit les nostres vides i res no augura que siguin dolentes, tot pinta molt bé, i el més important és que som feliços i estem molt contents de la decisió que vam pendre fa dos anys, no hi ha or al món que pagui una experiència semblant.

Un altre pregunta freqüent: "per tornar-hi, no?", doncs ara per ara NO, al novembre si tot va bé serem un més a la família i tot i que de ben segur ha canviat la nostra visió de moltes coses i de la manera de viatjar, un viatge amb les caracterísitiques d'aquest, no el tornarem a viure com a mínim a mig termini...tot i que mai es sap!

En fi, només voliem transmetre que estem molt feliços, que tot ens va molt bé i que tot està al seu lloc...i si teniu temps, seguiu els blogs de la resta de companys que han près decisions semblants a la nostra i que encara ho estan gaudint!

SALUT!

DESPRÉS DE 363 DIES...JA SOM A CASA!!!

Després de disfrutar dels nostres últims díes a Helsinki, vam agafar l'últim avió del nostre RTW ticket (Bitllet volta al món), en realitat, no és l'últim, ja que en tenim un per anar a Londres el dia 5 de març, que no farem servir, el motiu principal, doncs que ja tenim ganes de tornar a casa i segon que ja teniem pensat no utilitzar, només és el funcionament del bitllet, has de començar i acabar al mateix lloc on comences...en fi, burocràcia a part, Helsinki - Barcelona 4 neguitoses i interminables hores, finalment posem els peus a Barcelona, quin munt d'emocions juntes, feia tant temps de tot plegat que qualsevol detall s'ens posava bé, sentir la gent parlant català, poder llegir les senyals...res tu! que ja erem a casa, després d'un any ple de coses noves, sensacions mai viscudes, experiències inolvidables, persones entranyables...en definitiva un any viatjant pel món i vivint el dia a dia només pensant en viatjar, veure coses i conèixer gent! Tenim tantes aventures per explicar i recordar que ens durarant tota la vida. Un viatge d'aquestes característiques t'omple en molts sentits, veus i experimentes situacions que mai et sembla que podries viure en la teva pròpia pell.

Estem molt contents del suport que hem rebut durant tots aquests mesos, gent que ens ha escrit al blog, gent que ens ha escrit correus, gent que ens ha seguit al blog, vaja tothom que en algun moment ha pensat...on deuen ser aquell parell ara??? Doncs, dir-vos que ens ha encantat compartir aquest viatge amb vosaltres, nosaltres l'hem viscut en persona, però esperem que vosaltres l'hagueu pogut viure igualment, aquesta era la intenció d'aquest blog que avui arriba al seu fi i que ens ha ajudat moltes vegades, quan les coses no venen de cara o no van tant bé, a seguir endavat! I aquí estem, ja ha passat un any i tornem a ser a casa amb ganes de tornar a començar una nova vida que no tenim ni idea per on anirà, però estem feliços i animats...PROVA SUPERADAAAAAAAAA!!!

Com tota bona prova superada, no es mereixia res més que una gran rebuda com la que vam tenir a l'aeroport, quina il.lusió tant i tant gran...era una sensació que no haviem viscut mai...un any sense veure els nostres i allà eren tots, amb globus i una pancarta gegant, va ser un moment molt emotiu, tant que encara ara escrivint aquest post ens emocionem, ara no ens cauen llàgrimes, però el dissabte no ens en vam poder estar...ah! i després no podia faltar un bon pa amb tomàquet amb pernil i formatge (com l'enyoravem també).

DONCS AIXÒ!!!MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I ENS VEIEM!

CÀLIDA REBUDA A LA CIUTAT BLANCA DE HELSINKI

Abans de deixar Nepal enrera, vam anar a la vall de Kathmandú amb moto, només sortir de la casa de lloguers vam fer la primera imprudència, vam passar un carrer en contra direcció, per tant ens va parar un polícia, l'home estava rodejat d'unes 15 persones més, tots donaven la seva opinió...ens va demanar el carnet, però només era de cotxe i els hi vam fer creure que a Espanya si tens el carnet de cotxe també tens el de moto...i va colar!!! O sigui que ens van deixar marxar, i vam començar el nostre camí cap a Baktapur, una ciutat molt ben conservada i molt antiga, allà vam passar la nit i l'endemà vam fer camí cap a Nagarkot, on vam trobar un hotel molt i molt xulo, amb molt bones vistes, llàstima que els núvols no ens les deixaven veure massa, l'habitació era com un petit apartament on vam estar molt còmodes, pel matí resulta que era festa a Nepal i celebraven la festa de Shiva (o algu així), només sortir uns nens ens barraven el pas amb una corda, i ens demanaven diners...vam passar d'ells i vam continuar, més endavant uns altres, també els vam saltar...els tercers, ja vam acuquinar...però és que tot el camí, uns 30 kms en trobavem a cada pas, uns amb barreres més sofisticades que altres, i insistents com una mala cosa...o sigui que vam tardar més de 3 hores a arribar a Kathmandú...ja ens feia un mal el cul que no vegis!!! Vam fer maletes i l'endemà cap a Delhi...a l'aeroport ja ens esperava el de l'hotel que haviem reservat per internet i l'endemà vam agafar un taxi per tornar a l'aeroport. El vol es va retrassar 3 hores per un problema tècnic, però no ens deixaven sortir de l'avió, sort que aigua i pa si que ens en donaven, però deu ni dor...es va fer bastant llarg, finalment es va solucionar i tot va anar bé, al cap de 7 hores ja erem a Helsinki. Un cop allà vam trucar a la Sanna, una noia que vam conèixer a Cambodja i que ens va convidar a casa seva aquests tres dies, un cop a casa seva ens va dir que ens deixava l'apartament per nosaltres sols i que ella anava a casa d'una amiga...quin detall tant i tant gran!!! Un apartament mlt petit, però molt millor que qualsevol dels hotels que hem estat ultimament, tot un luxe i un detall per part seva. Com que teniem jet lag, vam anar a dormir de seguida, l'endemà la Sanna ens va fer una petita ruta turística per la ciutat, per la tarda ella havia d'anar a treballar i vam continuar visitant la ciutat, no parava de nevar, però la tranquil.la vida de la ciutat continuava com si res...ens va fer molta il.lusió veure nevar de nou, feia molt fred i fins hi tot el mar estava tot galçat, no ho haviem vist mai, tot era molt i molt bonic. Vam comprar sopar i esmorzar i li vam preparar una bona truita de patates per sopar. Han estat uns dies bastant tranquils, però ens ha encantat la ciutat, ens hem sentit com a casa...així ja ens anem acostumant a la tornada!!! Moltes gràcies Sanna!

PASSEJANT PER KATHMANDÚ

Hola amics, familia i seguidors del blog , doncs si! Com molts ens recordeu això ja s'acaba, i bé que ho sabem!...però també tenim ganes de tornar i veure-us les cares, retrobar llocs coneguts i tornar a la vida cotidiana...quan veus el final, ja tens ganes de tornar, per què per nosaltres també representa un canvi i tots els canvis ens motiven, però no per això deixem de disfrutar el que queda i ens ho agafem amb calma...una vegada finalitzat el trekking pels Annapurnes, vam rentar tota la roba, que ja convenia! L'endemà en Xavier va anar a fer parapent, com que el dia abans havia plogut, va poder gaudir d'una de les millors vistes de l'Himalaya, totalment impressionants!!! I l'experiència del salt li va encantar, fins al punt que té ganes de fer un curs per apendre'n, però aìxò haurà de ser més endavant. Després carretera i manta fins a Kathmandú, la capital, ens esperavem una gran ciutat, i tot i que ho és, es respira força tranquilitat, ens hem instal.lat al barri de Thamel, on hi ha totes les botigues de roba de muntanya, agències de trekking, restaurants...o sigui l'ambient turístic, l'hotel és molt còmode, llàstima dels horaris d'electricitat que el govern imposa, només hi ha 4 hores de llum al dia, però cada dia diferent, per exemple un dia és de 8 a 12 de la nit, el següent de 12 a 4, el següent de 4 a 8...bé encara no ho tenim massa clar! Aquests dies no hem fet massa res, comprar, passejar, menjar bé (el menjar és boníssim i hi ha gairebé de tot!). Hem fet les visites obligades per la ciutat al temple dels monos, al Boudha (un barri tibetà on hi ha un dels temples budistes més grans) i al barri de Patan, que està molt ben conservat. Avui, hem llogat una moto per moure'ns per la ciutat i ens hem proposat el repte de no tocar cap cop el claxon...i tu! És possible!!! (Aquí com a la India, però en menys mesura també tenen el mal vici de conduir tocant el pito tota l'estona). Una vegada hem arribat al temple tibetà de Boudha, hem passejat per allà, molt bónic i molt net, ja era hora de dinar, quan una nena d'uns 5 anys carretejava el seu germà petit a l'esquena i ens perseguia demant-nos caritat, personalment no som gens partidaris de donar diners als nens, és un dilema que portem batallant des de la India, per que encara que el cap et digui que no, el cor sempre et diu el contrari, i a vegades és molt difícil negar-te, com ens ha passat avui, els hem agafat i els hem portat al restaurant a dinar amb nosaltres, al cap d'un moment quan ja els teniem sentats, ha aparegut la seva germana més gran (8 anys) i també l'hem convidada, ha estat una experiència tota rara, per una banda ens ho hem passat molt bé, jugant amb ells i veient com la cara de tristesa que tenien al principi els anava canviant, però per altra banda sempre et queda el dubte de si has actuat bé o els estàs mal acostumant...ja que després de dinar, ja tornaven a demanar com si fos una feina...en fi, que com a mínim han tingut una vivència diferent dinant amb uns turistes.

DE TREKKING PELS ANNAPURNES

Hem viscut moltes i variades experiències durant aquest viatge, però encara hi ha coses que les vivim com el primer dia, el trekking que hem fet al voltant dels Annapurnes, simplement, ens ha fascinat i emocionat com mai! La gent que ens hem anat trobant pel camí són encantadors i riallers, els nens molt divertits, els paissatges al.lucinants, els pobles molt autèntics amb temples i les banderoles de pregàries molt fotogèniques, els hotels comodíssims, per estar a dies de la "civilització"...Bé, anirem per pams i us explicarem dia a dia el que han estat aquests 13 dies innolvidables...
DIA 1 Desde Pokhara (800 m) - Bahundanda (1310 m)- caminada: 3 hores
Vam anar 7 hores en bus desde Pokhara fins a Bubulhe, bastant infernal, com sardinetes tota l'estona i els constants sotracs tampoc ens deixaven clucar l'ull...però finalment a la una del migdia vam arribar a Bubulhe (840 m) on començariem la caminada fins a Bahundanda, de fons ja veiem les primeres muntanyes nevades de més de 6000 m. A les 5 de la tarda, després d'una pujadeta, ja arribavem al primer poble on passariem la nit, molta oferta d´hotels, i finalment ens vam quedar en un on deia que no estava recomanat per cap guia, allà vam tornar a coincidir amb l'Adam un noi americà de Montana que haviem conegut al bus.

DIA 2 Bahundanda (1310 m) - Chamje (1400 m)- caminada: 6 hores
Vam sortir a les 9 del matí, al principi una bona baixadeta, al cap d'una hora de caminar ens va atrapar l'Adam i vam continuar plegats, anavem xerrant i vam perdre el camí, de cop ens vam trobar en mig d'una esllevissada de roques que vam intentar escalar, però la cosa es complicava i vam deduir que per allà era impossible que hi passessin els mulus o els portejadors, per tant vam girar cua i de seguida vam trobar de nou el camí, tot està molt ben marcat i perdres és molt difícil, però vam badar una mica. Més endavant ens vam trobar un altre dels pocs turistes que hi havia fent aquest trekking, en Martin d'Anglaterra. Tots 4 vam continuar fins a Chamje, allà nosaltres ja estavem molt cansats i vam decidir quedar-nos al primer hostal que vam trobar, ells van decidir continuar un parell d´hores més fins a Tal.
L'hotel estava millor que el primer, i el menjar boníssim, i el nen de la casa (de 3 anys) es va fer amic nostre i vam passar una tarda molt divertida ensenyant-li català.

DIA 3 Chamje (1400 m) - Bagarchap (2160 m)- caminada: 6 hores
Caminem dintre una vall molt tancada, el camí és molt rocós i polsegós, no parem de trobar-nos caravanes de mules carregades, també un turista koreà amb guia i portejador, aquí al Nepal, hi ha moltíssima gent que es dedica a ser portejador, tant pel turisme, com per carregar material o menjar pels pobles, ja que no hi ha accés per carretera. Aquesta gent, són realment valents, arriben a portar fins a 60 kilos i caminen jornades de 8 hores, nosaltres portem de 6 a 8 kilos i acabem cada dia amb l'esquena baldada! Quan vam arribar a Bagarchap, una bona dutxa amb energia solar i a sopar, ja feia 3 dies que no carregavem la camara de fotos i ja començava tocar, ja que no paravem de tirar fotos a tord i a dret, de sobte ens vam adonar que haviem agafat el carregador equivocat, i ens quedaven molts dies de trekking i sense bateria...quin disgust!

DIA 4 Bagarchap (2160 m) - Chame (2710 m) caminada: 4 hores

Ens vam llevar una mica mandrosos i només vam caminar 4 hores, el camí molt suau i fàcil, a les 12 ja arribavem a Chame amb les fantàstiques vistes del Manaslu (8156 m) i l'Annapurna II (7937 m). Allà com una aparició hi havia una botiga on venien gairebé de tot, li vam explicar al noi el problema que teniem amb la camàra, i com per art de màgia, tenia un carregador universal, haguessim pagat el que fos, però simplement ens va costar 3 eur, no ens ho podiem creure, quina sort! Vam anar a celebrar-ho amb un bon dinar i per la tarda vam passejar pel poble, vam conèixer un polícia que parlava molt bé l'anglès i vam estar una bona estona conversant, després vam anar a unes aigües termals que deien que hi havia al costat del riu, ens van costar una mica de trobar, ja que eren minúscules i només hi vam poder posar els peus.

Dia 5 Chame (2710 m) - Ghyaru (3700 m) caminada: 6 hores

Aquest dia va ser molt més dur que l'anterior, ja que el desnivell va ser considerable, teniem dues opcions, passar per Pisang, fent la ruta baixa tot seguint el curs del riu, o fer la ruta alta més llarga i dura, però amb millors vistes de l'Annapurna II, l'Annapurna III i els seus glaciars, i dormir sota el Pisang Peak, per la nit el cel estrellat i aquelles moles blanques eren una passada! Feia una mica de fred i com que no és temporada alta, erem els únics turistes del petit poble i com que el menjador de l´hostal era mol fred, vam sopar a la cuina amb en Kharma de 36 anys que regenta el local i vam passar una bona estona escoltant la seva vida, després vam anar a dormir amb una ampolla d'aigua calenta als peus del sac i així no vam passar gens de fred!DIA 6 Ghyaru (3700 m) - Manang (3500 m) caminada: 4 hores

La sortida de sol des d'aquest poblet enfilat va ser impressionant! Ben aviat vam començar a baixar, tot el camí planer i de baixada, fins a trobar altra vegada el fons de la vall, allà ens vam trobar dos nens que carretejaven llenya i ens van demanar aigua i van practicar una mica d'anglès amb nosaltres. El poble de Manang, tot i estar a 4 o 5 dies a peu de la carretera més pròxima, semblava que haguèssim tornat a la "civilització", és un poble una mica més gran que els altres i que gaudeix dels drets comercials amb la frontera del Tibet. L'hotel tenia , fins i tot, bany dintre l'habitació, amb vistes a l'Annapurna II, III i el Gangapurna amb el seu majestuós glaciar. Per la tarda ens vam retrobar amb l'Adam i en Martin (que havien arribat el dia abans i feien l'aclimatació per pujar al pas), ara ja no ens vam tornar a separar més fins després de passar el coll. Per la tarda vam anar al cine, si! un cine tot curiós, dins d'una barraca de fusta amb seients de fusta i pell de Yak, i una estufa de llenya per escalfar-nos, va ser tota una experiència! Aquests pobles fins i tot gaudeixen de més hores d'electricitat que la gran ciutat de Pokhara, ja que els salts d'aigua són ben aprofitats. DIA 7 Manang (3500 m) - Thorung Phedi (4420 m) caminada: 7 hores

Comença la part més dura, sortim els 4, l'Adam, en Martin, i nosaltres. Avui, ens hauriem d'haver quedat a Manang per aclimatar bé, però ho hem descartat, ja que la nit anterior ja haviem dormit bastant amunt. La caminada ha passat volant, ja que hem anat xerrant tot el camí, hem parat a dinar a Ledar i l'Adam ens ha convidat a carn de Búfal deshidratada i formatge de Yak, que havia comprat a Pokhara, boníssim! També ens hem estalviat algun euro, ja que porta un llàpis de llum ultraviolada que purifica l'aigua al moment, tot un bon invent! Finalment hem arribat als peus del coll del Thorung La.
DIA 8 Thorung Phedi (4420 m) - Muktinak (3710 m) caminada: 6 hores

Dormir a 4400 m. no és gens fàcil, et despertes moltissims cops, a les 5 finalment ens hem llevat i a les 6, després desmorzar, comencem a pujar, poc a poc i anar fent! Amb 3 hores, bastant dures, ja erem a dalt del Thorung La (5416 m), hi havia molt poca neu i quasi bé no feia vent, ens hem fet les fotos de rigor i hem començat a baixar per l'altre costat, 3 hores més de llarga baixada i finalment hem arribat al poble de Muktinak, tots 4 hem decidit allotjar-nos a l'hotel Bob Marley, allà hi havia una dutxa amb gas, realment calenta! que se'ns ha posat de conya! Per dinar hem demanat 2 pizzes una d'elles l'especial, sonava bé, però per la tarda no ens hem trobat massa bé i hem lligat caps, haviem menjat Pizza de Marihuana...Ostres tu! quin mal estar i quina tonteria tota la tarda!

DIA 9 Muktinak (3710 m) - Marpha (2680 m) caminada: 5 hores

Esmorzem tots 4 junts, el panorama encara dura, nosaltres ja estem recuperats de la "intoxicació", però en Martin i l'Adam encara es tiren uns pets i rots que fan por, ells diuen que és culpa de l'all que portaven els momos que van menjar a Thorung Phedi...jejeje, quin fart de riure! Ara ja ens separem definitivament, unes abraçades i intercanvi d'e-mails i continuem el nostre camí, ja que ells volen volar desde Jomson (un poble a la vora que té servei d'avionetes). Avui hem pogut dormir millor i el camí més suau i baixada, però fa un vent insoportable sort de les vistes del Dhaulagiri (8157 m) a l'oest i els Nilgiris a l'est ho arreglen una mica. El poble de Marpha arreconat en una vall és preciós amb els carrers empedrats i estrets i les cases de pedra de color blanc totes del mateix estil. Per la tarda anem a fer un vol pel poble, i coneixem un noi tibetà que regenta una botiga de souvenirs, tot xerrant li comentem que ens agradaria anar amb cavall fins al següent destí, ens explica que al poble no hi ha cavalls, però al campament tibetà si i que hi anem demà al matí i podrem parlar amb un seu amic que en té.Dia 10 Marpha (2680 m) - Ghasa (2084 m) cavall: 6 hores

A les 8 ja erem al Camp de refugiats tibetans, un nen ens va dur fins a la porta de'n Kharma, allà ens el vam trobar a ell i a la seva germana que fa classes de repàs als nens de l'escola que ara fan vacances. Vam arribar a un acord amb l'amo dels cavalls, vam haver d'esperar un parell d'hores per possar-los apunt i a les 10 ja sortiem. L'experiència va ser molt bonica, però el mal de cul de després...ufff! en fi, a les 5 de la tarda vam arribar a Ghasa.Dia 11 Ghasa (2084 m) - Shikha (1900 m ) caminada: 6 hores

El nostre destí per avui era Totopani (1200 m) on hi ha unes termes, en tres hores ja hi vam arribar, però les termes no ens han agradat massa i després de dinar uns momos hem decidit continuar cap a Shikha, ara el camí torna a fer pujada, durant unes 3 hores, sort que hem trobat molts poblets i tot el camí està fet d'escales de pedra, a mig camí hem trobat mandarines que ens han anat de conya per fer una paradeta i descansar un xic. Arribant a Shikha, hem dormit en un hotelet amb unes vistes del Dhaulagiri impressionants!!!Dia 12 Shikha (1900 m ) - Ghorapani (2800 m) caminada: 3 hores

Només hem caminat 3 hores, però totes de duríssima pujada, Ghorapani és interessant, ja que a 40 minuts té el Poon Hill, un turonet on hi ha unes de les millors vistes dels Himalayas. Hem passat la tarda pel poble i hem anat a dormir aviat per aixecar-no i poder anar a veure la sortida de sol des d'allà.

Últim Dia Ghorapani (2800 m) - Pokhara (84o m) caminada: 5 hores

El despertador sona a les 5:30, però el dia està tapat i no val la pena aixecar-se, fem el ronso fins a les 7, esmorzem i ho preparem tot per marxar, de cop un xafec i comença a nevar, ja haviem decidit quedar-nos un dia més, quan s`ha aixecat el dia i hem pogut començat anar avall. Al Poon Hill no hi hem pogut anar , per que estava encara bastant tapat. La baixada fins a Naya Pul, ha estat molt i molt dura, al final ja ens feien mal els genolls de tanta baixada. Hem fixat, la sortida del parc nacional i hem agafat un taxi fins a Pokhara.

Definitivament el millor trekking que hem fet mai!!!

JA SOM A NEPAL!!!

Quin viatge...Deu meu!!! Sortir de Varanasi, semblava impossible, Nepal sobre el mapa es molt aprop, pero ens ha costat 2 dies arribar a Pokhara, el caos circulatori provocat per la boira, va fer que ens anticipessim un parell d'hores per anar a la estacio de tren, no fos cas que el perdessim, un cop alla a la caotica estacio de tren, amb centenars de persones dormint a terra i les bandades de gent cada vegada que arribava un tren, ens estaven possant dels nervis, i el nostre tren que havia de sortir a les 12 de la nit, no arribava mai...al final va arribar a les 4 de la matinada, un cop vam aconseguir arribar a la nostra llitera, cosa que no va ser facil, vam poder descansar fins les 10 que vam arribar a Gorakpur, alla vam compartir un cotxe amb una noia francesa que viu a Varanasi i un Argenti que viu a Eivissa, dues hores per arribar a la frontera, alla va ser molt senzill i a les 2 ja erem al Nepal...pero no hi havia bus fins a les 6 de la tarda, teoricament havia de durar unes 6 hores o menys, i com que era nocturn, la cosa es va allargar i vam tardar 12 dures hores, per la mala carretera i les nombroses parades que vam arribar a fer! Quan vam arribar ja ens esperaven els de l'hotel que haviem reservat, vam descansar unes hores i vam sortir a gaudir del maravellos paissatge dels Annapurnes. Un bon esmorzar d'ous ferrats, pa torrat, patates al forn, cornflakes i un bon te, i sobretot la tranquilitat que es respira!!! Hem notat un canvi abismal, la gent es encantadora, els nens juguen pel carrer, pocs cotxes, i poca gent en general, en definitiva podem passejar tranquilament i gaudir del paissatge i el lloc, llastima dels talls de llum i la manca d'aigua calenta a certes hores, pero estem encantats i carregats d'energia per dema comencar el trekking del circuit dels Annapurnes, es considerat un dels trekkings mes bonics del Nepal, es pot fer entre 14 i 20 dies, esperem fer-lo en uns 17 o 18 dies, tenim temps i moltes ganes de disfrutar de les muntanyes mes altes del mon!!! Tambe es un trekking molt assequible per fer-lo sense guia i l'unic punt delicat es el coll de Thorong La de 5416 m.s.n.m., que esperem que estigui obert!!! Avui de moment ho esta!! Per tant, avisem als nostres fidels seguidors que estarem uns dies incomunicats, de seguida que poguem penjarem les fotos, per que pogueu continuar compartint aquest viatge amb nosaltres, cosa que ens agrada molt!!!Fins aviat!!!

VARANASI

La vida, la mort, l'aigua, el bany, vaques, gossos, cabres, nens, massatgistes, perruquers...tot ho pots trobar a Varanasi, ciutat sagrada pels indus i unica al mon. Es dificil d'explicar tot el que hem viscut aquests ultims dies, i s'ha de veure per creure. Vam sortir de Haridwar amb tren, el pitjor tren que hem vist mai, estret, brut, moltes lliteres i molta gent, tambe molts venedors ambulants cridant tota l'estona i gent demanant, dintre de la linia de la India...20 hores bastant dures. Una vegada a Varanasi, vam anar directe a l'oficina de turisme, sense escoltar a ningu, per evitar possibles estafes, i alla molt amablement ens van informar de tot i van trucar a l'hotel que haviem reservat per tal que ens vinguessin a recollir, i aixi ho van fer! Era ja fosc i ens van donar una habitacio amb vistes al Ganges, i millor encara, al segon crematori de la ciutat, o sigui que tenim vistes a primera linia de tot aixo que es viu a Varanasi, en una hora ja vam veure cremar 3 cossos, alguns amb mes llenya que d'altres, ja que aixo depen de la capacitat economica de la familia del difunt, els que no tenen diners els cremen al crematori electric que tambe tenim davant el nostre balco. El primer cop, es bastant dur, pero al final ja t'acostumes (al ghat on estem cremen de 20 a 30 persones al dia) , a mes els porten tapats i no veus massa res...be, quan fa estona que cremen pots veure algun peu o cama, i fa molta angunia...ufff!!! Despres ho netegen tot i ho tiren al riu, tan si s'ha acabat de cremar sencer com no, despres de tot aixo, l'escenari canvia i la vida segueix, gent aprofita i es posa a buscar les joies dels difunts, els que renten roba com si no hagues passat res, uns altres banyant-se per tal de purificar-se, d'altres fins hi tot si renten les dents (no es broma), nens fent volar estels, o jugant amb els branquillons, els animals, com cabres, gossos, vaques, bous, tambe aprofiten les cendres per escalfar-se o menjar alguna cosa que pugui haver quedat...be, tenim un ascenari tot curios i ben autentic. Ens ha sorpres molt, poder passejar tranquils pel costat del riu, sempre hi ha algun barquer que t'atabala una mica, pero despres d'un mes a la india, aixo es minim! Avui pel mati, ens hem llevat a les 6, per veure la sortida de sol en un barca de rems, ha sigut precios i molt relaxant, per sort no hem vist cap cadaver flotant, ja que no cremen pas a tothom, els nens, dones embarassades, morts per causa d'una picada de serp, homes sagrats i animals, van directament al riu, ja que ja son purs i no necessiten ser cremats per purificar-se. Veient tot aquest panorama, i tot i que hi ha crisi, finalment hem descartat superar la prova de banyar-nos al Ganges, prous metges ja hem visitat ultimament...ara nomes faltaria agafar alguna altra cosa estranya...no, no, no!!!jejeje

L'ENCANT DE LA INDIA

Després de veure el Taj Majal i el ford d'Agra, vam caminar per la ciutat, molta gent ens havia dit que era molt bruta, però tot i que ho és, tampoc li vam trobar tant, segurament ja ens estem acostumant a viure entre tants plàstics i porqueria per tot arreu, i ja ens sembla tot normal, de totes maneres al que no ens acostumem és als constants claxons i als pesats dels rickshaws, en Xavier va perdre els nervis com mai en tot el viatge, ja que un pesat no ens deixava ni llegir la guia en pau, ja que voliem situar-nos en el mapa...el que està clar és que la India és molt diferent a tots els països que hem visitat, i ens estan passant coses i estem sentint coses que mai haviem sentit, ni ha de bones i també de dolentes, fins ara n´hi hagut, potser, més de dolentes que de bones, però sembla que la cosa està canviant de mica en mica i comencem a trobar l'encant de la India.
El dia 13, al matí, ens va venir a recollir per últim cop l'Anwar (el conductor), ja que ens dirigiem de tornada a Delhi, ens volia convidar a dinar a casa seva, però li vam dir que no, ja que voliem anar a l'hospital, ja que el mal d'estomag que arrossegava la Montse des de feia ja un més ens començava a preocupar, vam parar a l'Apollo hospital, semblava un hotel de 5 estrelles, sembla ser que és el millor hospital de tot el país, de seguida ens van atendre i li van fer diverses proves, entre elles una ecografia que va servir per determinar que el que tenia era el ronyó dret inflamat, suposadament per una pedra, ens van enviar a l'urolèg i ens va dir que podiem continuar viatjant i que no ens haviem de preocupar, ens va donar un tractament per set dies i sembla que la cosa va millorant poquet a poquet, bé això esperem!!!
Després de 4 hores a l'hospital, vam tornar a l'agència de viatges per recollir les maletes, ens van rebre amb una rialla i ens van demanar com estavem, però després ens van fer entrar en un despatx i el noi de l'agència ens va començar a discutir una nit, que suposadament per ells haviem estat un dia més de tour...nosaltres intentavem explicar que només haviem fet el que haviem quedat i contractat...de cop, com que no se'n sortia es va posar a cridar, semblava boig!...Nosaltres no vam baixar del burro i fins i tot el vam amenaçar de trucar a la polícia (un truc que funciona molt bé a la India, li tenen veritable pànic!)...ja és va calmar i ens va donar l'habitació d'hotel que ens havia promés...i el millor de tot amb llançols i a sobre nets, tot un luxe!!!
Ara ja tornem a ser rodamons i tornem a viatjar pel nostre compte i carregant les motxiles, en 20 dies quasi ens n'haviem oblidat, el nostre següent destí, Rishikesh, després d'una nit en bus, vam arribar de matinada, primera discusió amb el noi de l'autobús que volia guanyar-se unes rupies cobrant-nos per les maletes, i després la complicada feina de negociar amb els rickshaws, finalment vam arribar a la guesthouse que voliem anar, eren les 7 del matí i allà no hi havia ni cristu, feia molt i molt vent, finalment a les 8 va apareixer un noi i ens vam quedar amb la millor habitació, tenim sofà i tot! i com que és temporada baixa a meitat de preu! Estem rodejats de vegetació, bones vistes, i el més important de tot, és respira pau i tranquilitat, estem aprop del naixement del Ganges, Rishikeish és un poblet molt estimat pels Hindus, hi ha molts sadhus, i gent de tot el món practicant ioga, reiki, massatges, meditació, etc... nosaltres no hem volgut passar-ho per alt, hi hem fet dues sessions de ioga i una de massatge, i hem assistit a una cerimònia hindú al costat del Ganges. Per primer cop, gairebé ningú ens segueix ni ens molesta massa, bé, sempre hi ha algun mico trapella que t'estira el mocador! Sembla que aquest país si surts de les grans aglomeracions també pot arribar a tenir un gran encant.
Avui teniem previst anar a banyar-nos al Ganges i visitar Haridwar (una ciutat sagrada a 24 kms), però en Xavier s'ha posat una mica malalt (a la India, ni ell se'n escapa), hem passat el dia a l'habitació reposant, esperem que demà ja millori i poguem superar el repte de l'Emma i en Xavi i també fer algun trekking per la zona, que tot això que ens envolta és molt bonic!

TROBADES INESPERADES

Hem estat 4 dies a Udaipur, ja que l'hotel estava molt i molt bé, bastant nou, net, aigua calenta i tele satèlit, a fora una terrassa i restaurant impressionants amb vistes al City Palace i al llac, per tant ens hem desempallegat uns dies del conductor i basicament hem reposat i caminat per la ciutat. La India, com ja us haviem comentat, pot arribar a ser molt estressant, no t'acabes d'acostumar mai a les coses extranyes que arribes a veure en poca estona...hi va haver un dia que tant sols caminant per dos carrers vam acabar dels nervis...abans d'atravessar el pont 15 dones, vestides de tots colors, sentades a terra plorant...algunes més dramàtiques que d'altres, ens van cridar l'atenció...i el més fort és que per la tarda encara hi eren (és la figura de les "planyideres", això ho fan quan algú es mor i s'estant tot el dia davant de casa seva)...al pont, un nen perseguint-nos per que li donguessim diners, dues vaques barrant-nos el pas, un pobre home sense cames cridant-nos i demanant diners, el llac brut com una mala cosa, i 4 o 5 homes netejant-lo amb draps i enmerdats d'allò verdós fins el genoll...una vegada superat el pont...deu mil botiguers cridant-nos per vendre'ns alguna cosa...i de cop, un home intentant caçar una vaca amb un llaç que no l'encertava ni a "tirus"...i clar la vaca va engegar a correr i directe cap a nosaltres...semblava el corre bou...vam aconseguir amagar-nos en una botiga...encara tremolavem i el venedor ensenyant-nos peces de roba...totalment surrealista!!! Quan l'home va aconseguir atrapar la vaca després de no sé quants intents més, vam sortir d'allà i vam veure una de les imatges més fortes que hem vist mai...un pobre home que li penjava mitja cara com si fos de plastilina...o sigui...tot plegat ens va traumatitzar moltissim i vam haver de tornar al bonic hotel a refugiar-nos...no sona massa bé, però realment la India és veure per creure, i hi ha situacions que t'arriben a estressar moltíssim i que no hi pots fer res...el tema pobresa i deformacions és el pa de cada dia...i només tens dues opcions o t'acostumes o t'acostumen!!! S'ha de fer el cor fort, però a vegades és molt i molt complicat...de totes maneres dones mil voltes a tot i el cap barrina mil i una coses...però en fi, poca cosa podem fer...únicament fer el cor fort i endavant! A Udaipur ens vam retrobar amb la Daniela i l'Enrique de Nova York, i vam anar a sopar a un bon restaurant, voliem anar al Lake Palace, per si superem la proba de l'Emma, però ens van dir que ja fa més d'un any i mig que no deixen anar a menjar a la gent que no hi està allotjada, o sigui que ens vam conformar amb un restaurant amb vistes al llac, però va estar molt bé i vam compartir una ampolla de bon vinet, que també ens venia de gust! Són una parella molt agradable, tot i que parlen espanyol, vam preferir comunicar-nos en anglés, ja que la noia no el parla del tot be, van disfrutar moltíssim veien fotos del nostre viatge i van al.lucinar amb les del casament.

La relació amb el conductor té alts i baixos, sobretot quan intenta colar-nos algun gol per fer-nos gastar els diners, però és bastant bon home i ja ha detectat que no volem gastar, de tant en tant ens cuina la seva especialitat "butter Chicken" i explica acudits...que no entenem. El dia 8, tal i com haviem quedat ens va venir a recollir i van anar cap a Bundi, l'hotel no era res de l'altre mon, però només era per una nit! Quan ens registravem, vam tenir una agradable sorpresa, abans que nosaltres s'havia registrat algú de Planoles...quina casualitat, feia 5 minuts que havien arribat en Jordi i la Mònica, en Jordi viu a Planoles, però és de Vidreres i la Mònica és d'Olot, de seguida vam començar a parlar amb ells, tot un luxe poder parlar català! a més en Jordi té pensat viatjar durant un any, ja fa un mes que volten, i el seu primer destí ha estat el Nepal...que bé! informació de primera mà per la nostra última parada!!! No ens vam separar més, vam anar a passejar per la ciutat, i feien una gran festa musulmana al carrer, bàsicament només feien soroll amb tambors i havia una aglomeració de gent impressionant...i clar, tanta gent i dues turistes femenines per allà al mig, vam ser objectiu clarissim de tocaments malintencionats, això si, molt i molt ben disimulats...al final ens hi tornavem, però lo nostre no era gens dissimulat, no!!! Quin avorriment, de debò...aquesta gent amb aquestes coses són molt desagradables!

L'endemà vam anar a veure el fort de Bundi, que no té massa interés, i a mig dia ens vam acomiadar d'ells...de segur que anirem seguint el seu viatge!!! Si els voleu seguir: www.jordiquellos.blogspot.com

La nostra següent parada, Ranthambhore, on hi ha un parc natural on es poden veure tigres i molta més fauna salvatge, nosaltres no vam estar de sort i només vam veure antilops, pavos reals, cocodrils, ocells, etc...ah! i les petjades d'un tigre...ah! i 3 hores ben mogudetes sobre un camió 4*4...una altra trobada inesperada...una família de Moià, amb els quals vam xerrar una estoneta dintre el parc. A Ranthambhore, només hi vam estar dues nits i ahir vam arribar a Agra...només d'arribar, des de la terrassa de l'hotel vam veure el Taj Majal, i després de la bona impressió, vam anar a caminar pels voltants...quan vam sentir una parella parlant català...ens vam girar i ens vam demanar si erem catalans...vam començar a xerrar i hem passat una bona estona sopant al Joney's que ens havien recomanat en Jordi i la Mònica, mummmm, realment el menjar bonissim i la companyia de l'Amadeu i la Cristina de Manresa molt i molt agradable...estan viatjant per la India, tenien pensat anar al Nepal i finalment no hi van...molt amablement ens han deixat la seva guia, que encara no la teniem comprada...més no podem demanar, ara ja podrem preparar ben bé el trekking del Nepal!

Avui hem visitat el Taj Majal, i no ens ha decepcionat gens, és espectacular i molt romàntic, el voltant, però està tot ballat i ple d'homes armats, fa mitja por, no sabem si sempre ha estat així o és ara després de lo de Bombai.

ACONSTUMANT-NOS A LA INDIA...QUE NO ÉS GENS FÀCIL!

Com ja hem explicat a vegades, vam deixar la India com a traca final de la nostra volta al món, per varis motius, un d'ells perque abans d'empendre aquesta aventura haviem viatjat molt poc i menys com a backpackers, per tant un país d'aquestes caracteristiques necessitava una mica de rodatge. Doncs bé, sembla que el rodatge no ha estat suficient en algunes ocasions, ja que durant aquests dies alguns indis han aconseguit que perdem els nervis, però anem per pams...El sopar de Nadal que ens havien promés els de l'agencia de viatges, a canvi de retrassar el tour al Rajastan un dia, no el vam veure per enlloc, a les 9 del vespre ben polits i arreglats ens vam presentar allà i no hi havia ningú...o sigui que vam decidir anar a buscar un bon restaurant i celebrar-ho nosaltres sols, el bon restaurant el vam prou trobar, però no hi havia ningú més, o sigui que es va convertir en un sopar de Nadal íntim i romàntic en un taulat amb il.luminació nadalenca inclosa, va faltar un bon vinet o cava, però potser era demanar massa...ben tips, vam anar a dormir a la Guesthouse, que només té 3 habitacions, per tant gaire ambient tampoc ni havia...segurament és el Nadal que hem anat a dormir més d'hora! L'Endemà, ja estavem una mica acollonits amb l'agencia i el tour que haviem contractat, ja ens havien fallat dues vegades...però no! Ens esperava l'Anwar, el conductor que ens acompanyaria 19 dies, un senyor d'uns 50 anys i molt simpàtic, vam carregar una maleta i l'altre la vam deixar a l'agencia amb la roba d'hivern que no ens farà falta.

Hem vist moltes coses, després de 4 hores de carretera, plena d'ensurts i sotracs...vam arribar a un fort molt bonic a Jaipur, que recorda la gran muralla Xina, pel vespre al l'hotel vam trucar a la família que estaven celebrant el Nadal, ens va fer moltíssima il.lusió, ja que els hem trobat a faltar una mica! L'Endemà el mal d'estomag que feia bastants dies que patia la Montse es va agreujar amb vòmits, diarrea i febre (també sabiem que no ens escapariem d'això a la India!!!)...Pertant en Xavier va anar sol a visitar la ciutat.

Al dia següent vam arribar a Pushkar, una ciutat sagrada on hi ha un llac i la carn està totalment prohibida, fins i tot els ous!!! És una ciutat tota peculiar, plena de hippies, babas (gent que renúncia a tots el béns materials i porten els cabells llarg i barba llarga i mal cuidada), en fi, molta gent, molts colors, moltes vaques, cotxes i motos tocant el claxon tota l'estona, botiguers dient: “ hellooo, where are you from? Visit my shop! Etc...”Aquí hi vam passar 3 dies, més o menys bé superant la convalecència de la Montse, al final vam haver d'anar a veure el metge i el tractament que li va donar, va millorar una mica la situació.

L'últim dia de l'any ja gairebé estava al 90%...va ser una sort, ja que a Jaisalmer, haviem contractat un safari pel desert...doncs, si! Vam passar la nit de fi d'any al desert, va ser màgic! per la tarda passeig amb camell pels poblats i les dunes, per tal de veure la última posta de sol de l'any, després sopar i música al campament i més tard una foguera en mig del no res, un cel estrellat com poques vegades hem vist i la agradable companyia de l'Enrique i la Daniella (de Nova York, que curiosament han escapat d'allà per passar un cap d'any tranquils) i el guia que dirigia el carruatge...abans de les 12, vam veure vàries estrelles fugaces i vam demanar bons dessitjos pel 2009...i un cop ja va ser any nou...a dormir a les tendes, va fer una mica de fred, però la nit va ser molt i molt especial...si més no, diferent!!!
El dia 1 amb la Montse ja gairebé recuperada vam tornar al campament a esmorzar i després vam fer carretera fins a Jodhpur, un ciutat caòtica com tantes a la India, però amb un fort preciós i una visita d'audio guiada que va ser molt enriquidora. Finalment, hem passat dos dies a Ranakpur, que no és un poble, si no un lloc on hi ha alguns resorts, rodejat de muntanyes i aprop d'un dels temples més bonics del Rajastan, realment les figures esculpides al marbre blanc són dignes d'admiració. Ara, ja començem a trobar-li una mica el gustet a la India, és realment un lloc espectacular, molt diferent al que estem acostumats, amb coses bones i dolentes, però el menjar és deliciós!!!