16 de maig del 2008

EL VALENTS DE LES MINES DE POTOSI

Potosi es una ciutat de Bolivia situada sobre l'immens altipla a 3800 mts sobre el nivell del mar, conserva l'encant dels carrers colonials amb fortes pendents i una gent autentica que encara manté la cultura i el parlar Quechua. Aquests dies aquí han sigut una mica deslluits, ja que la Montse ha agafat la grip i no ha pogut disfrutar d'una de les ciutats més auténtiques de Bolivia, i ha tingut de passar dos dies al llit amb febre i molt malt de coll amb la companyia d'una tele en blanc i negre d'aquelles que ja no s'en veuen i amb un sol canal.
Jo de mentres la cuidava, li portava menjar i informació de l'exterior, ja que tant sols voltant pels carrers de Potosi un no queda indiferent. Visitant els carrers, mercats, pastisseries, monuments i sobretot observant l'extrany taranná de la gent i les seves vestimentes tipiques.

El tercer dia d'estar a Potosi em vaig decidir d'anar a fer una visita a les mines de plata i zinc situades al Cerro Rico. Les mines varen ser les causants que Potosi sigui una ciutat tal i com és, ja que hi treballen 15000 persones i tenen una antiguitat de 500 anys. O sigui que el Cerro Rico és com un formatge gruier!!! Bromes a part, la visita és molt espectacular si no has estat mai a una mina. He sortit sol amb el guia, degut a que ara és temporada baixa.
Hem comencat al mercat miner, on s'hi pot trobar desde l'eina més insignificant fins a dinamita, ja que aquí el miner treballa per una cooperativa i s'ha d'abastir ell mateix de tot el material necessari, aqui també s'hi pot comprar begudes, alcohol de 96 graus apte per beure i lo més important per ells, la fulla de coca!!! (estan tots desdentegats). El guia m'ha recomenat portar-los alguna cosa i així ho he fet, he comprat 2 cocacoles de 2l, una ampolla d'alcohol i una bona bossa de coca.
Hem entrat a la mina a uns 1500 m de profunditat de llarg i hem anat fins quasi al final de la mina Negra de 20 anys d'antiguitat. És impressionant veure en les condicions en que treballen, ja que tot és manual i a causa de l'altura i la pols d'alla dins costa molt respirar. Després de caminar una mitja hora al llarg d'aquells passadissos que semblava que s'haguessin d'esfondrar en qualsevol moment, hem comencat a pujar per uns tunels amb l'ajuda de cordes que feien posar la pell de gallina a qualsevol. Alla d'alt hi hem trobat un grup de miners que estaven preparant uns explosius per dinamitar i treure mineral, un cop ho han tingut tot a punt han encés la metxa i hem pujat de nou a un altre forat que anava a parar a una mena de caverna on desde allá hem pogut sentir les explosions, i quan dic sentir, no només d'oida si no també l'ona expansiva que et feia acollonir. Alla hem estat esperant que el passadis de sota quedés lliure de pols, uns 45 minuts i de mentres hem estat fent petar la xerrada amb aquella colla de joves miners, dels quals molts d'ells havien comencat a treballar als 12 anys. M'ha impressionat la valentia d'aquells nois, pero també et feia mal el cor pensar que rondaven els vint anys i els quedava una vida molt curta i molt dura (esperanca de vida entre 45 i 50 anys). M'han fet moltes preguntes sobre Espanya, noies, feina, que se sent al anar amb un avió, etc... Jo també he aprofitat per fer una mica el xafarder i quan et diuen el que guanyen al més (1500 Bolivianos = 140 euros) encara et fa més mal el cor. Aquets tres nois que podeu veure a la foto son germans i avui portaven desde les 3 del matí allá dins i plegarien a les 3 o 4 de la tarda, aixó només menjant fulles de coca i bebent cocacola i alcohol de 96 graus. Una experiéncia que no podre oblidar encara que vulgui!!!

14 de maig del 2008

NO DEIXEM D'AL.LUCINAR








A finals de l'any passat quan faltaven tres mesos per marxar vam descobrir que hi havia dos ripollesos que estaven fent la volta al mon i que tornaven al febrer, eren en Jordi i la Nuria. La seva experiencia i consells ens han ajudat moltissim per tal de perfilar el nostre viatge. Segurament sense les seves recomanacions mai haguessim anat a San Pedro d'Atacama (Chile), per dos motius, per desconeixement i per economia, ja que Chile no es massa economic, pero realment ha valgut la pena, no deixem d'al.lucinar!!! No sabiem ben be que ens esperava a San Pedro, en primer lloc l'autobus es va comencar a enfilar i a enfilar fins 4.800 i pico, ja que vam passar pel paso de Jama, el mal de cap tambe ens ho feia notar! Pero les vistes i la recargolada carretera ens feien sentir una mica millor. Vam arribar a San Pedro a la tarda i l'endema a les quatre de la matinada ja erem d'amunt un altre autocar a veure com sortia el sol als Geisers del Tatio, tot un espectacle!!! i ben relaxats despres d'uns banys termals vam fer cami altre cop cap a San pedro parant en un poble de pastors on vam probar broxetes de Llama i Sopaipilla. L'endema al mati, ja erem sobre dues Trek direccio a Laguna Cejas, on podriem gaudir de la flotacio a consequencia de la sal que hi ha a les llacunes, pero despres de 30 kilometres d'anada i 30 de tornada, dels quals uns 25 eren per sorra enmig del desert. De totes maneres la tornada no va ser tant agradable, ja que en la primera llacuna, vam quedar plens de tallets als peus i mans, el señor de l'entrada ens havia avisat dient que era "filosa", pero no el vam entendre fins que vam sortir de l'aigua!!! El diumenge a les 8 en punt, ja ens esperava un autocar per dur-nos fins a la frontera amb Bolivia on pujariem en un 4*4, que ens portaria a traves de camins i paisatges increhibles durant tres dies fins a Uyuni, atravessant per la llacuna blanca, la verda, la vermella, i l'impressionant salar de Uyuni de 12.000 km2, veient tota mena de flora i fauna, i gaudint de l'increible companyia de'n Mikel (Australia), Mika i Jennifer (Holanda), Jan i Felix (Alemania) i el conductor Miguel, els quals haviem conegut a l'excursio dels Geisers i ens van proposar aquest safari, enlloc del viatge en bus que ens haviem montat nosaltres. No ens hem separat durant els tres dies, hem practicat moltissim angles i hem fet molta amistat, en definitiva perfecte, creiem que no podem demanar mes!
Ara ja som a Potosi, despres de passar una nit a Uyuni, tenim fotos molt boniques, tot i que no hi ha manera de borrar la taca fosca que ens ha aparegut a la camara, i de moment tampoc no hem trobat un bon lloc d'internet on poder penjar-les, esperem que a Sucre o poguem fer, si no sera mes endavant. Bé finalment ja hem pogut penjar les fotos!!!