HAN PASSAT 4 MESOS I JA S'HA ACABAT L'ETAPA DE SUD-AMÈRICA

AREQUIPA i el canyó del Colca

Deixem Puno per dirigir-nos cap a Arequipa amb l'intenció d'anar a veure el Canyó del Colca, el segon més gran del món, bé està en disputes amb el primer, o sigui que més o menys...En fi, que un cop a Arequipa vam anar a l'oficina d'informació turística i allà vam decidir que ho fariem pel nostre compte i sense guia, vam arreglar les motxiles i a mig matí varem anar fins a Chivay, amb l'agradable sorpresa que eren festes, ens esperava una "corrida" de toros, semblava més el torero bombero que una altra cosa, lo bo que tenien era que no mataven el toro, però tenien unes feinades a treure'ls i a entrar-los que era massa, a més qualsevol es veia valent per baixar al "ruedo" i fer els seus "pinitos", era com les vaquilles d'Olot, el públic tothom local, només feien cas quan enganxaven a algun i mentrestant menjaven gelatina amb merengue. Pel vespre, vam anar als banys termals a relaxar-nos per la dura caminata que ens esperava l'endemà baixant el Canyó, però abans vam fer parada a les 4 de la matinada al mirador del Cóndor per veure com aquests sortien a fer els seus primers vols, però van ser més llestos que nosaltres i fins les 7 del matí quan ja estavem mig glaçats amb els primers rajos de sol van començar a sortir, l'espera, però va valer realment la pena, veure d'aprop la majestuositat del vol del gran cóndor és espectacular. Ens va recollir un altre autocar cap a Cabanaconde on iniciariem el nostre descens cap al paradís de Llaguar on vam arribar empolsegats i cansats, però els banys termals al costat del riu Colca i la inmensa tranquilitat de ser els únics turistes, sense llum, aigua corrent, cotxes ni cap dels luxes de la civilització, això si! una bona truita de riu fresca, una cabanya ben acollidora i un cel d'estrelles impagable, com brillaven!!! ens van recuperar pel difícil i llarg ascens (de 2100 m.s.n.m a 3500 m.s.n.m), després de 4 caluroses hores ja tornavem a ser a Cabanaconde on agafariem un bus de 6 hores fins a Arequipa altre vegada.

PARACAS

En una guia local vam sentir parlar de Paracas, on hi havia lleons marins i pingüins, i com que la Montse desde Ushuaia tenia ganes de veure'n, ja hi vam ser!!! Ens vam sorpendre molt de veure-ho tot en ruïnes, sobretot la ciutat de Pisco (a 10 min de Paracas) , doncs resulta que l'agost de l'any passat van patir un terratremol de 7.9, i va ser debastador, encara hi ha ONGs treballant a la Zona, era molt trist veure tot allò!!! Però, la gent té moltes ganes de tirar endavant i de reconstruir la ciutat. Nosaltres vam aprofitar per descansar a l'hostal, ja que portavem uns dies de molt ritme, i estar al costat del mar ens va relaxar molt, de totes maneres no vam perdre l'oportunitat d'anar a les Illes Ballestes a veure animalons, va estar molt bé, però la Montse, com sempre, es va marejar com una sopa i per postres ens vam quedar sense gasolina a la lancha ràpida en mig del mar!!!Va ser bastant frustrant ja que aquestes illes només estan a 30 minuts de la costa. Més tard ens vam enterar que mentres erem al mar un terratremol d'uns 4 punts va fer presencia a la zona, sort que no ho vam sentir, quina por!!! A part de descansar, vam aprofitar per menjar bé, i degustar el famós "Ceviche", el vam probar de marisc i de Pejerrey (un peix), és boníssim, peix cru cuinat amb suc de llimona i una guarnició de ceva, patata i moniato.

LIMA


Ja s'acaben els nostres dies a Sud-amèrica, estavem una mica espantats amb Lima, tothom ens deia que era una ciutat molt perillosa, i evidentment hi ha zones que ho són, però nosaltres ens hem mogut per Miraflores i Barrancos, i comparat amb la Paz, això és com qualsevol altre ciutat europea, apart dels cops de bocina, que és com l'escut protector dels conductors sud-americans, com atabalen!!! Hem aprofitat aquests dies per fer algunes compres i menjar fast food (Excepte el dia del cumple de la Montse que vam anar a un restaurant amb cara i ulls, a menjar una bona parrillada) De totes maneres avui l'últim dia, ja ens han colat dos bitllets de 10 soles falsos (uns 5€), però ens fan anar ben malament, ja que intentem tenir lo just per poder marxar sense treure altre cop del caixer i evitar més comisions. També hem anat al centre, ens hem despistat una mica i els venedors del lloc ens han començat a fer senyals per tal que marxessim d'aquella zona, resulta que ens haviem posat en un barri xungo on perillava la nostra vida (bé, això ens han dit), uff!!! sort que hem sortit ràpid, com diuen aquí: "por la dudas!".

AMANANTÍ: EL RELLOTGE DEL TEMPS

Després d'unes sis interminables i incómodes hores amb autocar a les 4:30 de la matinada vam arribar a Puno, on ja ens esperaven 3 o 4 homes ofertant allotjament i excursions, amb la son que duiem vam escollir el primer que ens va estirar i ens va portar amb el seu cotxe fins a l'hostal El Virrey, on ens hi esperava un llit horrible dur com una pedra, semblava un llistó de fusta, a aquelles hores no estavem per buscar res millor i pel preu tampoc ens podiem queixar 30 soles (uns 7 €) l'habitació doble amb bany privat i tele. Vam reposar fins al migdia i per la tarda vam anar a passejar per la sorollosa ciutat i a l'oficina d'informació, allà vam acabar de decidir que voliem anar a les illes del llac Titikaka pel nostre compte sense cap agència, ja que aquestes tot i valer el mateix que anar pel teu compte, s'enporten comissió i la gent de les illes surten perjudicades. O sigui, que a l'endemà a les 8 ja erem al port d'amunt de l'embarcació local Atlàntico, capitanejada per l'Ambrosio. La primera parada la vam fer a les illes flotants dels Uros, realment una visita interessant, són unes illes fetes d'arrel de Totora i tot el que hi ha a sobre, cases, terra, embarcacions, etc... també fet de la tija de la Totora, realment únic i diferent!!!A molta gent li pot semblar que això està fet exclusivament pel turisme, però allà hi ha unes 40 illes i hi viuen unes 5 o 6 families a cada una, viuen a base de la pesca i del turisme, tenen llum solar i una pau impagable. Després d'una hora d'explicacions i venta d'artesanies, vam fer camí cap a Amantaní, una illa molt menys turistica, on els locals viuen a base de l'agricultura, la pesca i el turisme, un lloc realment encantador, no hi ha llum, bé, fa uns 6 anys, el president Fujimori els hi va fer la instal.lació electrica a base de generadors de gasoil, però l'elevat cost d'aquest no els hi permet utilitzar-lo, no hi ha aigua corrent, tot i que tenen un dipòsit, però si l'època de pluges és escassa no dura tot l'any, en fi que allà et sents com si haguessis fet un salt en el temps i estiguessim a l'època dels nostres avis i poguessim veure com vivien ells aleshores, realment una experiència inolvidable, tant que ens hi haviem de quedar una nit i finalment en vam fer dues. Lo interessant de tot això és que no et quedes en un hotel, sinó que les famílies preparen les seves cases per acollir els turistes, i amb això s'aconsegueix que ells tinguin un ingrés extra i el turista rep una lliçó intensa de convivència autòctona, això si, no has de tenir masses escrupols, ja que la higiene en aquestes condicions és molt diferent a com l'entenem nosaltres, però la veritat és que són gent molt autèntica i molt amable, tot ho fan ells, fins i tot si hi ha prous turistes preparen un ball i et guarneixen amb els seus propis vestits, en definitiva han estat dos dies plens de calma i seguint els horaris de la naturalesa.

SALKANTAY 5D/4N CAMÍ AL MACHU PICCHU

Salkantay era un dels trekkings més esperats per nosaltres, el teniem reservat desde març, per poc no vam poder fer el camí inka tradicional, ja que aquest s'ha de reservar amb uns quatre mesos d'antel.lació i tot s'ens allargava massa, de totes maneres el trekking ha sigut genial, ha estat un trekking de luxe, molt bons serveis, només es tractava de caminar i prou, portavem un portejador amb tres mules, dos cuiners i un guia, que s'encarregaven de tota la logística, per 6 persones que erem al grup: dos marines holandesos, dos joves estudiants danesos i nosaltres. Vam començar el dia 8 a les quatre de la matinada on ens van dur amb cotxe al poble de Mollapa per començar a caminar durant sis hores, camí planer i sense dificultat envoltat d'un paissatge encantador, molt similar al que tenim al ripollès, però amb el nevat del Salkantay de fons (6300 msnm), el qual no ha estat mai escalat per ningú segons el guia, vam fer nit al fred campament de Soraypampa a 3800 msnm. L'endemà a les 4 del matí ens van despertar amb un mate de coca servit a la tenda i un bon esmorzar amb truita de verduretes inclosa per agafar energia per la caminata més dura de tot el trek, 8 hores en total, passant pel coll del Salkantay a 4600 msnm, a la nit vam acampar al costat d'unes termes a ran de riu, ja a la Selva peruana, per tant vam poder relaxar les cames adolorides de la dura caminata amb un bon berenar servit a les piscines, per la nit mentres sopavem vàrem veure un grup de persones que baixaven corrents amb llinternes d'un poblat de més amunt, no sabiem que passava, quan van passar per davant del nostre campament resulta que era una senyora ferida que la traslladaven fins al poble més proper (6 hores) en camilla feta de fustes, aquella imatge li va recordar a la Montse, quan la seva àvia i el seu avi vivien a Llentes i una nit la iaia Montserrat (que aleshores encara no era iaia) es va posar molt malalta i la van haver de traslladar a Campdevànol, de la mateixa manera que la pobre senyora, durant 4 hores de camí per la nit a la muntanya. El tercer i quart dia, ja van ser més suaus, tres hores cada dia i bastant planeres, enmig de vegetació selvàtica i rica en flors i fruits: platans, avocats, papaya, cafè, etc...El quart dia vam arribar al poble d'Aguas Calientes, just sota del Machu Picchu, un poble totalment túristic al qual només hi ha accés en tren o a peu, ens van donar un bon hotel i una bona dutxa es va posar com mai!!! A les vuit ja erem al llit, ja que pujariem al Machu Picchu a peu (1,5 hores) per tal de poder accedir a la muntanya Waynapicchu (que vol dir muntanya jove - 2700 msnm) limitada a 400 persones al dia, un cop al poble de pedra del Machu Picchu (muntanya vella) no ens va decepcionar, tot i que la pluja i la boira de la primera hora espatllaven un xic el meravellós paissatge que envolta aquesta ciutat en ruïnes, després el dia es va aixecar i vàrem poder gaudir de l'encant del lloc.

"PARA BAILAR LA PAMPA"

Aquests dies hem fet una escapada a les Pampes (Sabana amazònica), i realment no ens esperavem veure i viure tot el que hem vist, cocodrils, caimans, capibaras, cuajos, sererés, ànec agulla, jabirú, banguarins, chichilos, monos aulladors, anacondes, falses vivores, tortugues, piranyes, dofins rosats, etc... Vam contractar un tour organitzat que et porten en canoa motoritzada a traves del riu Madre de dios, molt marronos i gens transparent. La primera impressió en veure els caimans i cocodrils és bastant forta, n'hi ha de totes mides, però els més grans fan fins a 5 mtrs. Per la nit et porten amb la canoa i els frontals, per veure els seus lluminosos ulls, és impactant, ja que per la nit és quan estan més actius i aprofiten per caçar, n'hi ha per tot arreu!!! Feia una mica de por, però la por més gran la va passar la Montse l'endemà, quan entre tots rastrejavem un camp de la pampa en busca d'anacondes i falses cobres, protegits amb unes botes d'aigua, la primera la va trobar el guia, una anaconda, que aquella hora està en repòs i no es mou gaire, però la segona, qui se l'havia de trobar entre les 20 i pico persones que hi havia allà?Doncs per llei de Murfi, la més acollonida, i no era una anaconda, no, era un falsa cobra molt ràpida i venenosa, tot i que no mortal...quins bots i crits...tothom se'n va enterar!!!I la pobre serp va marxar cames ajudeu-me...com la Montse! Per la tarda, una altra emoció forta, bany amb dofins rosats, però resulta que a pocs metres hi ha els cocodrils, caimans i piranyes, la avantatge està que et protegeixen els nostres amics els dofins, BÉ! això és el que deia el guia Domingo!!! realment no ens va passar res. L'últim dia per acabar d'estar curats d'espants, vam anar a pescar piranyes...la Montse va pescar la primera, quina il.lusió, en Xavier intentant treure-la de l'am li va mossegar el dit...i deu ni dor quina mossegada (mireu les fotos)!!!sort que duiem tirites i la piranya no era molt grossa!!! Com a venjança ens les vam menjar per dinar, eren ben bones i sabroses!!!

Del Puigmal (2910m) al Huayna-Potosí (6088m)

Això és el que pretenia fer la Montse, tot i que ho va intenar, li van faltar 188 m de paret gairebé vertical...les forces, el fred i la por, van poder amb ella, però tot i això va arribar a 5.900 m, tot un repte!!! Encanvi en Xavier, si que ho va aconseguir des d'on van deixar la Montse amb un altre guia, van ser uns 20 minuts de pujada amb els grampons, el piolet i el nostre guia, Super Mario!!! Tot va començar el dimecres a les 9 del matí on vam fer camí cap al primer refugi (4700 m) on hi fariem nit per tal d'aclimatar-nos, la tarda va servir per fer pràctica amb els grampons i el piolet, i també per fer una mica d'escalada en gel, tot i que l'equipament no era del tot adecuat. L'endemà vam anar al campament Alt (5130 m), a les 6 de la tarda ja ens feien anar a dormir, però dormir en aquesta alçada no es gens fàcil, o sigui que sense dormir a la 1 de la matinada, començava el nostre ascens cap al Huayna Potosí, un cel estrellat, ens acompanyava junt amb els llampecs de la tormenta que hi havia a la Selva, però bastant per sota nostre. Tot el camí era neu i glaç, vam atravessar glaciars i vàrem passar per sota d'algun cerac. El ritme al principi era molt bó, tot i que respirar era una mica difícil, adelantavem alguna que altra cordada, després de 5 hores, ja ens trobavem sota la paret final que porta al cim, aquí va ser on la Montse va dir prou, ja que si intentava pujar i no podia, en Xavier no podria fer cim, ja que només anavem amb un sol guia i una sola corda. Així que després de pensar amb alguna solució, vàrem veure una cordada que ja baixava del cim i que només anava un guia i un turista, pertant la Montse es va quedar en un lloc segur, arresarada del vent, a l'espera d'aquests, i d'aquesta manera en Xavier i en Mario van anar a fer cim. La pujada va ser bastant dura, faltava l'aire i el ritme que marcava el guia era molt fort, així que en Xavier va arribar a d'alt ben afogat, però la vista era magnifica, es podia veure el llac Titicaca, bona part de la cordillera Real i la ciutat de la Paz a vista d'ocell. La baixada va ser molt ràpida i divertida, ja que el guia va muntar un rappel i va ser bufar i fer ampolles.

LA CARRETERA DE LA MORT

La Paz a part d'estar envoltada de meravelloses muntanyes, també ofereix moltes altres alternatives, una d'elles és fer la famosa carretera de la mort en bicicleta, aquesta carretera, va ser durant molts anys l'únic pas entre la frondosa i rica selva amb la ciutat, o sigui que va desde la Paz fins a Coroico, i fas un descens desde 4700 m fins a 1100 m, o sigui que passes de tenir molt fred a molta calor i que et piquin els mosquits, tot vigilant no caure pels gegantints acantilats on tants i tants camioners hi han perdut la vida.