SALKANTAY 5D/4N CAMÍ AL MACHU PICCHU

Salkantay era un dels trekkings més esperats per nosaltres, el teniem reservat desde març, per poc no vam poder fer el camí inka tradicional, ja que aquest s'ha de reservar amb uns quatre mesos d'antel.lació i tot s'ens allargava massa, de totes maneres el trekking ha sigut genial, ha estat un trekking de luxe, molt bons serveis, només es tractava de caminar i prou, portavem un portejador amb tres mules, dos cuiners i un guia, que s'encarregaven de tota la logística, per 6 persones que erem al grup: dos marines holandesos, dos joves estudiants danesos i nosaltres. Vam començar el dia 8 a les quatre de la matinada on ens van dur amb cotxe al poble de Mollapa per començar a caminar durant sis hores, camí planer i sense dificultat envoltat d'un paissatge encantador, molt similar al que tenim al ripollès, però amb el nevat del Salkantay de fons (6300 msnm), el qual no ha estat mai escalat per ningú segons el guia, vam fer nit al fred campament de Soraypampa a 3800 msnm. L'endemà a les 4 del matí ens van despertar amb un mate de coca servit a la tenda i un bon esmorzar amb truita de verduretes inclosa per agafar energia per la caminata més dura de tot el trek, 8 hores en total, passant pel coll del Salkantay a 4600 msnm, a la nit vam acampar al costat d'unes termes a ran de riu, ja a la Selva peruana, per tant vam poder relaxar les cames adolorides de la dura caminata amb un bon berenar servit a les piscines, per la nit mentres sopavem vàrem veure un grup de persones que baixaven corrents amb llinternes d'un poblat de més amunt, no sabiem que passava, quan van passar per davant del nostre campament resulta que era una senyora ferida que la traslladaven fins al poble més proper (6 hores) en camilla feta de fustes, aquella imatge li va recordar a la Montse, quan la seva àvia i el seu avi vivien a Llentes i una nit la iaia Montserrat (que aleshores encara no era iaia) es va posar molt malalta i la van haver de traslladar a Campdevànol, de la mateixa manera que la pobre senyora, durant 4 hores de camí per la nit a la muntanya. El tercer i quart dia, ja van ser més suaus, tres hores cada dia i bastant planeres, enmig de vegetació selvàtica i rica en flors i fruits: platans, avocats, papaya, cafè, etc...El quart dia vam arribar al poble d'Aguas Calientes, just sota del Machu Picchu, un poble totalment túristic al qual només hi ha accés en tren o a peu, ens van donar un bon hotel i una bona dutxa es va posar com mai!!! A les vuit ja erem al llit, ja que pujariem al Machu Picchu a peu (1,5 hores) per tal de poder accedir a la muntanya Waynapicchu (que vol dir muntanya jove - 2700 msnm) limitada a 400 persones al dia, un cop al poble de pedra del Machu Picchu (muntanya vella) no ens va decepcionar, tot i que la pluja i la boira de la primera hora espatllaven un xic el meravellós paissatge que envolta aquesta ciutat en ruïnes, després el dia es va aixecar i vàrem poder gaudir de l'encant del lloc.

"PARA BAILAR LA PAMPA"

Aquests dies hem fet una escapada a les Pampes (Sabana amazònica), i realment no ens esperavem veure i viure tot el que hem vist, cocodrils, caimans, capibaras, cuajos, sererés, ànec agulla, jabirú, banguarins, chichilos, monos aulladors, anacondes, falses vivores, tortugues, piranyes, dofins rosats, etc... Vam contractar un tour organitzat que et porten en canoa motoritzada a traves del riu Madre de dios, molt marronos i gens transparent. La primera impressió en veure els caimans i cocodrils és bastant forta, n'hi ha de totes mides, però els més grans fan fins a 5 mtrs. Per la nit et porten amb la canoa i els frontals, per veure els seus lluminosos ulls, és impactant, ja que per la nit és quan estan més actius i aprofiten per caçar, n'hi ha per tot arreu!!! Feia una mica de por, però la por més gran la va passar la Montse l'endemà, quan entre tots rastrejavem un camp de la pampa en busca d'anacondes i falses cobres, protegits amb unes botes d'aigua, la primera la va trobar el guia, una anaconda, que aquella hora està en repòs i no es mou gaire, però la segona, qui se l'havia de trobar entre les 20 i pico persones que hi havia allà?Doncs per llei de Murfi, la més acollonida, i no era una anaconda, no, era un falsa cobra molt ràpida i venenosa, tot i que no mortal...quins bots i crits...tothom se'n va enterar!!!I la pobre serp va marxar cames ajudeu-me...com la Montse! Per la tarda, una altra emoció forta, bany amb dofins rosats, però resulta que a pocs metres hi ha els cocodrils, caimans i piranyes, la avantatge està que et protegeixen els nostres amics els dofins, BÉ! això és el que deia el guia Domingo!!! realment no ens va passar res. L'últim dia per acabar d'estar curats d'espants, vam anar a pescar piranyes...la Montse va pescar la primera, quina il.lusió, en Xavier intentant treure-la de l'am li va mossegar el dit...i deu ni dor quina mossegada (mireu les fotos)!!!sort que duiem tirites i la piranya no era molt grossa!!! Com a venjança ens les vam menjar per dinar, eren ben bones i sabroses!!!

Del Puigmal (2910m) al Huayna-Potosí (6088m)

Això és el que pretenia fer la Montse, tot i que ho va intenar, li van faltar 188 m de paret gairebé vertical...les forces, el fred i la por, van poder amb ella, però tot i això va arribar a 5.900 m, tot un repte!!! Encanvi en Xavier, si que ho va aconseguir des d'on van deixar la Montse amb un altre guia, van ser uns 20 minuts de pujada amb els grampons, el piolet i el nostre guia, Super Mario!!! Tot va començar el dimecres a les 9 del matí on vam fer camí cap al primer refugi (4700 m) on hi fariem nit per tal d'aclimatar-nos, la tarda va servir per fer pràctica amb els grampons i el piolet, i també per fer una mica d'escalada en gel, tot i que l'equipament no era del tot adecuat. L'endemà vam anar al campament Alt (5130 m), a les 6 de la tarda ja ens feien anar a dormir, però dormir en aquesta alçada no es gens fàcil, o sigui que sense dormir a la 1 de la matinada, començava el nostre ascens cap al Huayna Potosí, un cel estrellat, ens acompanyava junt amb els llampecs de la tormenta que hi havia a la Selva, però bastant per sota nostre. Tot el camí era neu i glaç, vam atravessar glaciars i vàrem passar per sota d'algun cerac. El ritme al principi era molt bó, tot i que respirar era una mica difícil, adelantavem alguna que altra cordada, després de 5 hores, ja ens trobavem sota la paret final que porta al cim, aquí va ser on la Montse va dir prou, ja que si intentava pujar i no podia, en Xavier no podria fer cim, ja que només anavem amb un sol guia i una sola corda. Així que després de pensar amb alguna solució, vàrem veure una cordada que ja baixava del cim i que només anava un guia i un turista, pertant la Montse es va quedar en un lloc segur, arresarada del vent, a l'espera d'aquests, i d'aquesta manera en Xavier i en Mario van anar a fer cim. La pujada va ser bastant dura, faltava l'aire i el ritme que marcava el guia era molt fort, així que en Xavier va arribar a d'alt ben afogat, però la vista era magnifica, es podia veure el llac Titicaca, bona part de la cordillera Real i la ciutat de la Paz a vista d'ocell. La baixada va ser molt ràpida i divertida, ja que el guia va muntar un rappel i va ser bufar i fer ampolles.

LA CARRETERA DE LA MORT

La Paz a part d'estar envoltada de meravelloses muntanyes, també ofereix moltes altres alternatives, una d'elles és fer la famosa carretera de la mort en bicicleta, aquesta carretera, va ser durant molts anys l'únic pas entre la frondosa i rica selva amb la ciutat, o sigui que va desde la Paz fins a Coroico, i fas un descens desde 4700 m fins a 1100 m, o sigui que passes de tenir molt fred a molta calor i que et piquin els mosquits, tot vigilant no caure pels gegantints acantilats on tants i tants camioners hi han perdut la vida.

PAPÀ I MAMÀ

Encara cobant el refredat de cavall, hem decidit repossar uns dies a Sucre, on la temperatura és molt més agradable que la de Potosí. Sucre és una ciutat molt acollidora i amb moltíssima gent per tot arreu, i per fi hem pogut arreglar la càmara de fotos!!!

Quan la Montse ja es trobava millor, vam anar a visitar un orfanat de la ciutat on hi ha nens i nenes desde nadons fins a sis anys. Mentre la mare Clementina ens ensenyava les instal.lacions van venir uns assistens socials i ens va deixar sols al pati on no hi havia cap nen, eren les quatre de la tarda, de sobte va aparèixer un nen que es va fixar de seguit amb en Xavier i la seva samarreta de la concentració de WV, que té molts colors, va començar demanant-li que era allò i de cop li diu: " Me levantas papà!!!", ens vam mirar, però no li vam fer massa cas, al cap d'un moment es gira cap a la Montse i diu: " Y la mamà!!!", ara si que va ser com si ens caigués un jerro d'aigua freda!!! No van tardar massa a sortir molts més nens i nenes, i tots ens deien mamà i papà, ufff!ara ja se'ns en va anar l'ensurt del cos! però un sentiment de tristesa ens va envair, aquells nens i nenes estan en el millor orfanat de Sucre, realment molt nets, molt ben cuidats, amb molt bons hàbits, però els hi falta una cosa important, una cosa que malauradament l'orfanat no els hi pot donar, els seus pares!!!

Vam disfrutar de valent, només haviem anat per parlar deu minuts amb la monja per tal de quedar d'acord per fer pallassos i ens hi vam quedar tota la tarda fins que va ser l'hora de sopar. Cada dia arriben nous voluntaris i els nens busquen constantment la seva atenció. Avui hi hem tornat, però avui seria una tarda especial, ens hem passat la tarda ballant, jugant i fent figures amb els globus, s'ho han passat molt bé i nosaltres també hem gaudit d'ells i la seva alegria!!! Demà hi tornarem, i demà passat anirem a visitar-ne un altre, ja que hem decidit reposar durant uns dies, per tornar a agafar energies per continuar amb el nostre viatge!!!

EL VALENTS DE LES MINES DE POTOSI

Potosi es una ciutat de Bolivia situada sobre l'immens altipla a 3800 mts sobre el nivell del mar, conserva l'encant dels carrers colonials amb fortes pendents i una gent autentica que encara manté la cultura i el parlar Quechua. Aquests dies aquí han sigut una mica deslluits, ja que la Montse ha agafat la grip i no ha pogut disfrutar d'una de les ciutats més auténtiques de Bolivia, i ha tingut de passar dos dies al llit amb febre i molt malt de coll amb la companyia d'una tele en blanc i negre d'aquelles que ja no s'en veuen i amb un sol canal.

Jo de mentres la cuidava, li portava menjar i informació de l'exterior, ja que tant sols voltant pels carrers de Potosi un no queda indiferent. Visitant els carrers, mercats, pastisseries, monuments i sobretot observant l'extrany taranná de la gent i les seves vestimentes tipiques.

El tercer dia d'estar a Potosi em vaig decidir d'anar a fer una visita a les mines de plata i zinc situades al Cerro Rico. Les mines varen ser les causants que Potosi sigui una ciutat tal i com és, ja que hi treballen 15000 persones i tenen una antiguitat de 500 anys. O sigui que el Cerro Rico és com un formatge gruier!!! Bromes a part, la visita és molt espectacular si no has estat mai a una mina. He sortit sol amb el guia, degut a que ara és temporada baixa.

Hem comencat al mercat miner, on s'hi pot trobar desde l'eina més insignificant fins a dinamita, ja que aquí el miner treballa per una cooperativa i s'ha d'abastir ell mateix de tot el material necessari, aqui també s'hi pot comprar begudes, alcohol de 96 graus apte per beure i lo més important per ells, la fulla de coca!!! (estan tots desdentegats). El guia m'ha recomenat portar-los alguna cosa i així ho he fet, he comprat 2 cocacoles de 2l, una ampolla d'alcohol i una bona bossa de coca.

Hem entrat a la mina a uns 1500 m de profunditat de llarg i hem anat fins quasi al final de la mina Negra de 20 anys d'antiguitat. És impressionant veure en les condicions en que treballen, ja que tot és manual i a causa de l'altura i la pols d'alla dins costa molt respirar. Després de caminar una mitja hora al llarg d'aquells passadissos que semblava que s'haguessin d'esfondrar en qualsevol moment, hem comencat a pujar per uns tunels amb l'ajuda de cordes que feien posar la pell de gallina a qualsevol. Alla d'alt hi hem trobat un grup de miners que estaven preparant uns explosius per dinamitar i treure mineral, un cop ho han tingut tot a punt han encés la metxa i hem pujat de nou a un altre forat que anava a parar a una mena de caverna on desde allá hem pogut sentir les explosions, i quan dic sentir, no només d'oida si no també l'ona expansiva que et feia acollonir. Alla hem estat esperant que el passadis de sota quedés lliure de pols, uns 45 minuts i de mentres hem estat fent petar la xerrada amb aquella colla de joves miners, dels quals molts d'ells havien comencat a treballar als 12 anys. M'ha impressionat la valentia d'aquells nois, pero també et feia mal el cor pensar que rondaven els vint anys i els quedava una vida molt curta i molt dura (esperanca de vida entre 45 i 50 anys). M'han fet moltes preguntes sobre Espanya, noies, feina, que se sent al anar amb un avió, etc... Jo també he aprofitat per fer una mica el xafarder i quan et diuen el que guanyen al més (1500 Bolivianos = 140 euros) encara et fa més mal el cor. Aquets tres nois que podeu veure a la foto son germans i avui portaven desde les 3 del matí allá dins i plegarien a les 3 o 4 de la tarda, aixó només menjant fulles de coca i bebent cocacola i alcohol de 96 graus. Una experiéncia que no podre oblidar encara que vulgui!!!