16 de maig del 2008

EL VALENTS DE LES MINES DE POTOSI

Potosi es una ciutat de Bolivia situada sobre l'immens altipla a 3800 mts sobre el nivell del mar, conserva l'encant dels carrers colonials amb fortes pendents i una gent autentica que encara manté la cultura i el parlar Quechua. Aquests dies aquí han sigut una mica deslluits, ja que la Montse ha agafat la grip i no ha pogut disfrutar d'una de les ciutats més auténtiques de Bolivia, i ha tingut de passar dos dies al llit amb febre i molt malt de coll amb la companyia d'una tele en blanc i negre d'aquelles que ja no s'en veuen i amb un sol canal.
Jo de mentres la cuidava, li portava menjar i informació de l'exterior, ja que tant sols voltant pels carrers de Potosi un no queda indiferent. Visitant els carrers, mercats, pastisseries, monuments i sobretot observant l'extrany taranná de la gent i les seves vestimentes tipiques.

El tercer dia d'estar a Potosi em vaig decidir d'anar a fer una visita a les mines de plata i zinc situades al Cerro Rico. Les mines varen ser les causants que Potosi sigui una ciutat tal i com és, ja que hi treballen 15000 persones i tenen una antiguitat de 500 anys. O sigui que el Cerro Rico és com un formatge gruier!!! Bromes a part, la visita és molt espectacular si no has estat mai a una mina. He sortit sol amb el guia, degut a que ara és temporada baixa.
Hem comencat al mercat miner, on s'hi pot trobar desde l'eina més insignificant fins a dinamita, ja que aquí el miner treballa per una cooperativa i s'ha d'abastir ell mateix de tot el material necessari, aqui també s'hi pot comprar begudes, alcohol de 96 graus apte per beure i lo més important per ells, la fulla de coca!!! (estan tots desdentegats). El guia m'ha recomenat portar-los alguna cosa i així ho he fet, he comprat 2 cocacoles de 2l, una ampolla d'alcohol i una bona bossa de coca.
Hem entrat a la mina a uns 1500 m de profunditat de llarg i hem anat fins quasi al final de la mina Negra de 20 anys d'antiguitat. És impressionant veure en les condicions en que treballen, ja que tot és manual i a causa de l'altura i la pols d'alla dins costa molt respirar. Després de caminar una mitja hora al llarg d'aquells passadissos que semblava que s'haguessin d'esfondrar en qualsevol moment, hem comencat a pujar per uns tunels amb l'ajuda de cordes que feien posar la pell de gallina a qualsevol. Alla d'alt hi hem trobat un grup de miners que estaven preparant uns explosius per dinamitar i treure mineral, un cop ho han tingut tot a punt han encés la metxa i hem pujat de nou a un altre forat que anava a parar a una mena de caverna on desde allá hem pogut sentir les explosions, i quan dic sentir, no només d'oida si no també l'ona expansiva que et feia acollonir. Alla hem estat esperant que el passadis de sota quedés lliure de pols, uns 45 minuts i de mentres hem estat fent petar la xerrada amb aquella colla de joves miners, dels quals molts d'ells havien comencat a treballar als 12 anys. M'ha impressionat la valentia d'aquells nois, pero també et feia mal el cor pensar que rondaven els vint anys i els quedava una vida molt curta i molt dura (esperanca de vida entre 45 i 50 anys). M'han fet moltes preguntes sobre Espanya, noies, feina, que se sent al anar amb un avió, etc... Jo també he aprofitat per fer una mica el xafarder i quan et diuen el que guanyen al més (1500 Bolivianos = 140 euros) encara et fa més mal el cor. Aquets tres nois que podeu veure a la foto son germans i avui portaven desde les 3 del matí allá dins i plegarien a les 3 o 4 de la tarda, aixó només menjant fulles de coca i bebent cocacola i alcohol de 96 graus. Una experiéncia que no podre oblidar encara que vulgui!!!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Boneeeeeeeeessss!!!
Què passa viatgers? que ara feia dies que no entrava al vostre super blog, però com que ara mateix estic fins als "güeps" d'estudiar li he fent un bon cop d'ull i ja veig que segueix en la lina de fer enveja sana; grrrrrrrrrrrrrr!!!
A la vista dels últims posts se'm passen pel cap vàries coses.
Xevi, en la mani aquesta dels gasos lacrimògens, segur que no la vares liar ni vares fer res? a veure si ara se'ns tornaràs un tio amb seny!! jo casi que no m'ho crec!
Les fotos dels geisers i de la llacuna de sal són relamet acollonants.
I tot el tema de Potosí i les mines, per flipar. Segur que quan estàs en situacions com aquestes et dónes compte de lo bé que estem nosaltres (ei, tot i que alguns millor de d'altres, eh? jeje).Vols dir que allà a la mina no els podies haver ajudat a xafar alguna cosa? :-)
Doncs res, Montse, recupera't ràpid que sinó perdràs pistonada, i a seguir disfurtant.

Abraçades!!!