ÚLTIMS DIES A ARGENTINA

Salta, Cafayate, Los Molinos, Cachi, San S. de Jujuy, Pumamarca, Tilcara i Humahuaca, simplement ens han encantat!!! "Quebradas", colors, llum, muntanyes, deserts, rius, pobles, gent , cases de fang, en fi, l'argentina autèntica l'hem trobada al nord, entre les províncies de Salta i Jujuy, per primer cop hem vist folklore, hem menjat cuina tradicional (humitas, estofat de Llama, dulce de cayote, etc...), hem gaudit d'uns païssatges dignes de veure i no ens ha semblat que encara estiguessim a Europa com en molts dels llocs que hem estat fins ara.

Una bona sorpresa a Salta, ens la va donar el museu arqueològic d'alta muntanya (MAAM), on vam poder veure dues mòmies de nens inques que varen ser sacrificats a més de 6.000 mts d'altura, que es van conservar durant 500 anys gràcies al fred, al poc oxigen i la baixa pressió, la veritat que són realment espectaculars! La ciutat també ens ha sorprès, ja que a diferencia del que haviem vist fins ara, conserva un aspecte colonial molt autèntic. Al hostel també hem estat molt bé, per primera vegada hem coincidit amb argentins que viatgen per més d'una setmana i ens han fet riure moltíssim, són "macanudos", ens van preparar un asado per llepar-nos els dits, una miqueta de festa i a dormir aviat, ja que l'endemà haviem llogat un cotxe amb una parella d'Israelís que haviem conegut a Valle Fértil i que ens vam trobar per casualitat als carrers de Salta, això ens va anar molt bé, ja que estavem a punt de desdir-nos de llogar el cotxe, per que ho trobavem massa car, i les nostres butxaques durant 2 mesos per argentina, començen a tenir alguns forats! Ufff!! Ens va tocar la loteria, ja que el viatge ha estat impressionant, han estat tres dies de conduir força, uns 1030 kms, ells no tenien carnet i ens ha tocat pringar una mica, però el paisatge s'ho valia, les nits eren molt fredes ja que dormiem a campings i en una alçada de més de 2000 mts i durant el dia calor, molta calor! Pel que fa al que hem vist durant aquests dies, tot i que en una foto tot perd, us recomanem mirar les fotos, ja que no tenim paraules per explicar-ho.

Pels més aventurers recomanem fer la ruta del sur de Salta amb btt, passant per les Valls Calchaquís, passant per Cafayate, Los Molinos, Cachi i tornar a Salta, uns 500 km passant per un coll de 3400 mts i recorrent gran part del camí per carretera de terra.

ISCHIGUALASTO (VALLE DE LA LUNA) I TALAMPAYA: UN BON DESCUBRIMENT

Sortint de Mendoza no sabiem on anar, i llegint la guia vam pensar que anar a Valle Fértil i fer alguna excursió per allá podria estar bé. Doncs així ho varem fer i després de 6 hores d'autocar ja erem a San Agustin del Valle Fertil, un poble molt petit sota la precordillera dels Andes, que ha crescut els darrers 4 anys gracies al turisme, i la veritat és que no perden pistonada, només arribar ja teniem com deu persones insistint per portar-nos a l'alberg, oferint excursions, allotjament, etc...semblaven mosques!!!Nosaltres, ja teniem el hostel reservat, tot i que va estar molt bé, després ens vam enterar que podriem haver dormit i esmorzat per 8 pesos (2 eur) enlloc dels 22 (6 eur) que vam pagar. En fi, a vegades es difícil saber si en el lloc trobaras coses més economiques que per internet, aixo mai se sap. De totes maneres al hostel vam estar molt be i vam coneixer molta gent, l'endema haviem contractat una excursió molt i molt cara (180 pesos per cap (40 eur)) per a les nostres butxaques, varem estar a punt de no fer-la o només agafar-ne mitja opció, pero va valer molt la pena, no ens ho esperavem!!!

Ischigualasto (Terra sense vida) o tambe anomenat Valle de la Luna, va ser la nostra primera visita, és un parc nacional a la provincia de Mendoza declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO l'any 2000, ja que la seva riquesa paleontologica i geologica són úniques, és una zona on es pot veure al descobert totes les etapes del periode Terciari, molt abans del sorgiment de la cordillera dels Andes que ho va posar al descobert, i també on s'ha trobat el fósil del dinosaure més antic de només uns 228 millons d'anys, la veritat tot un descobriment per nosaltres i molt gratificant per la vista, ja que el paissatge no et deixa indiferent. Per la tarda vam cambiar de província i de parc, ara tocava veure Talampaya (Arbre del riu sec), l'excursió passa per unes inmenses parets (la Garganta del Diablo) de 140 mts, erosionades pel pas del riu, en les quals només hi passa aigua quan plou. En la primera parada vam descobrir mostres del pas dels incas per la zona, on havien deixat restes de la seva vida com morters o incripcions a les parets. Després un munt de geoformes i colors van acabar d'alegrar-nos tarda fent volar la imaginació, posant noms a les diferents roques que veiem. Després d'al.lucinar amb tot el que haviem vist varem continuar el nostre camí cap a La Rioja, on després d'esperar-nos tres hores en un bar de carretera en mig del no res, per fi va passar un bus que en dues hores ens arribaria a la Rioja a les onze de la nit i on fariem parada d'un dia per continuar cap a Salta el dia seguent.

AVENTURES ENTRE CHILE I ARGENTINA

SANTIAGO DE CHILE

Un cop situats a l'apartament que haviem reservat per internet a Santiago de Chile, en ple centre, vam decidir anar a veure el Cerro San Cristobal, on hi ha una verge que vigila la ciutat, de camí, però ens vam trobar al mig d'una manifestació d'estudiants que protestaven per obtenir l'ensenyament públic, ja que durant la dictadura de Pinochet els hi van canviar a privat. En un principi ens feia molta gràcia i veiem correr als estudiants i el mega desplegament policial que hi havia montat per quatre adolescents, de cop i volta, van engegar les maneges i tots van comencar a correr, alguns es refugiaven al nostre costat, ja que els que atrapaven rebien una bona tunda!!! A nosaltres, no ens van pas dir res, li vam demanar a un policia com podiem marxar d'allà i ens va dirigir, però no ens va advertir que acabaven de llencar gasos lacrimògens, i per tant vam acabar tots dos plorant i amb la gola irritada!!! Un cop, fora d'allà al cap d'una mitja hora, ja no teniem cap efecte i vam poder acabar de disfrutar el dia!

PUENTE DEL INCA

Vam comprar un bitllet de Santiago de Chile a Puente del Inca (Argentina), un pont natural fet de sofre i zinc, entre altres, utilitzat pels incas, en els seus camins per atravessar els andes, molt maco, ubicat sota la base de l'Aconcagua (a una alcada de 2800 mts), ens hi voliem quedar una nit, però com que feia mal temps, vam decidir marxar, vam comprar un bitllet de bus cap a Mendoza (Argentina) a les 16:45, com que eren les 12 i teniem temps, ben dinat vam decidir anar a fer un tomb pel camí que va a l'Aconcagua, ben satisfets de la nostra escursió a les 16:00 ens vam asentar a esperar el bus, quan de sobte la noia que ens havia venut el ticket ens diu: "Pero chicos, que no subieron al micro?"...Nosaltres alucinats, li diem: "Aun queda, no?"...en fi, que se'n havia anat, ja que a Argentina tenen una hora més que a Chile, no haviem canviat l'hora i enlloc de les 4 eren les 5....Uppps!!! El próxim bus, era a les 8 del vespre, i estavem aborrits d'estar en aquell lloc de mala mort, a més comencava a nevar, per tant vam decidir fer autostop (La Montse, no n'ha fet mai, i estava acollonida, però les ganes de marxar li podien...), al cap de una hora de fred intens, ens va parar un camioner, encara no sabem com vam poder cabre allà, erem 5 i les nostres megamaletes, en una cabina de camió que transportava gas. Però les 3 hores de camí van ser molt divertides, ja que el camioner viatjava amb el seu fill, i eren un cuadro de família, l'home tenia 11 fills amb 5 dones diferents i el fill amb 24 anys, 4 fills amb 3 dones diferents, de totes maneres eren molt bona gent i ens van deixar en un hotel a les afores de la ciutat.

MENDOZA

Ja estem situats a Mendoza, una ciutat molt neta i verda, el seu voltant es caracteritza per tenir la petrolera més gran de tot Argentina i sobretot per la gran quantitat de vinyes que hi ha, el seu clima sec i calorós fa que sigui una zona molt bona pel vi. I com a reclam túristic s'organitzen visites a les vinyes i bodegues, nosaltres vam agafar l'opció més econòmica i divertida, fer la ruta de les vinyes de Maipú amb Bicicleta, i més concret en tandem, la veritat que despres d'uns quants tastets de vi, anar en tandem es pot tornar una mica complicat, però els riures i el bon rotllo fan que el dia sigui genial.

El dia 27, va ser Santa Montserrat, i com a regal, en Xevi va contractar una excursió sorpresa, tot i que diumenge no va poder ser, l'hem feta avui dilluns, i ha estat fantàstic, una caminadeta d'una hora, fins al Cerro rojo o de la Virgen, on hem fet 3 rappels per baixar-lo (un d'ells de 40 m), la Montse es cagava a les calces, però s'ho ha passat molt bé, i com a recompensa un bon dinar i un bany a unes termes.

LA VIDA DEL HOSTEL

Segurament molts tindreu curiositat per saber com és el nostre dia a dia, com rentem la roba, com cuinem, on dormim, etc...Nosaltres també teniem certs dubtes de si en un hostel ens podiem arribar a trobar com a casa, i la veritat, tot i que hi ha excepcions, en un hostel s'hi viu molt bé!!! Pel que fa a l'habitació pots escollir entre dormitoris (uns 4 Eur per pers. minim), mixtes o no, o bé habitacions dobles, evidentment que has de pagar una mica més si vols intimitat, però normalment són uns 2 € de diferencia i de tant en tant ja t'ho pots permetre. Molts hostels, tenen servei de rentadora, pertant podem rentar la poca roba que portem i fer olor a net...amb el preu, normalment, tens inclosa una tovallola i així no hem d'embrotir la nostra. Pel que fa al menjar, tots tenen cuina comunitària, amb els utensilis, plats, gots, coberts, etc...que et permeten sentir-te com a casa, a més pots veure com cuinen les diferents persones de diferents cultures i països, i a vegades probar plats nous!!! I l'esmorzar sol anar inclós al preu, i mes o menys escassos, tots ofereixen cafe i torrades amb mantega i mermelada. Si anem a hotels, encara que de moment han estat molt poques vegades, on no hi ha cuina, fem servir el fogonet de camping, que ens soluciona molts àpats. Tots els hostels, més o menys, solen tenir bones dutxes amb aigua calenta i bona higiene (normalment). Una bona sala d'estar amb llibres i internet, ens permet conèixer gent i matar les hores mortes, a més en tots tens possibilitats de fer excursions i no has de buscar a altres llocs!!! Ah! i de moment, també hem trobat sempre els llençols nets, pertant no hem hagut de fer servir els sacs de cotó que portem per si de cas!!! O sigui que tot i no ser-ho, aconsegueixes sentir-te com a casa!

ENTRE ARGENTINA I CHILE....UN MAR DE NATURA

Després d'un parell de dies de bus, en total 12 hores diàries parant a dormir a Perito Moreno (poble a unes 12 hores del glaciar), varem arribar a Bariloche, paradís de l'esquí argentí, tot i que les instal.lacions queden molt lluny de les europees (a excepció de Vallter).

A Bariloche hi vàrem passar un parell de dies on vàrem llogar un cotxe per poder visitar una mica la zona, veure la ruta de "Los 7 Lagos", atravessar a Chile per la zona dels volcans amb alguns encara actius i ple de termes (paso Tromen), baixar cap a Puerto Montt i atravessar cap a l'illa de Chiloé per després tornar cap a Bariloche (paso Card. Sanmoré) a tornar el cotxe i continuar el nostre viatge.

A Bariloche vàrem visitar una mica la zona de la península Llao-llao on hi ha un parc municipal, després vàrem visitar la petita població de Colonia Suiza que com el seu nom indica va començar a ser poblada per ciutadans Helvètics igual moltes de les poblacions que envolten Bariloche i és per això que fa pensar en Suïssa o Àustria.

Com que el temps no era massa bo, no vàrem perdre més temps a Bariloche i vam anar a visitar la zona dels llacs passant per Villa La Angostura, San Martín de los Andes i Junín de los Andes. La ruta és una successió de llacs que en realitat són uns quants més de 7, un rera l'altre i de diferents colors i tonalitats. Al principi t'els mires entussiasmat pq realment són molt macos però quan n'has vist mija dotzena ja no et fan ja van perdent l'encant.

Un cop sortint de San Martín, el paissatge es va transformant i la vegatació esplendorosa va desapareixent deixant pas a l'estepa i la visió del Volcà Lanin d'uns 3700m d'altura. Un cop vàrem passar la població de Junin de los Andes la carratera va canviar radicalment i es va convertir en un camí de carro que pujava fins ben bé sota del volcà, on vàrem decidir fer nit amb la tenda i on vàrem coneixer en James, un anglès que volia pujar al volcà però els guardes no el van deixar pq s'estaven fent pràctiques militars a la zona i no s'hi podia accedir. El pobre noi anava carregat amb una motxilla inmensa i havia arribat allà fent dit i caminant els últims 25 km.

A l'endemà li vàrem proposar si volia venir a Chile amb nosaltres i com que no li quedaven gaires més opcions va acceptar. Així la pròxima parada va ser a Pucón, un poble a la falda del volcà Villarrica el qual està actiu i encara fumeja. A ell li va encantar el volcà i va decidir que el volia pujar. Així que, després despedir-nos d'en James vàrem anar a relaxar-nos a unes Termes, ja que allà n'està ple i vàrem anar a les més econòmiques, però tb les més naturals i autèntiques (3500 pesos - 5 €) per passar-hi la tarda.

Després d'aquesta meravellosa tarda vàrem seguir el viatge en direcció Puerto Montt i després de fer nit al cotxe vam arribar-hi, un bon esmorzar i una passejada per estirar les cames ens van anar d'allò més bé, i així agafar forces per continuar cap a la Illa de Chiloé.

Chiloé és una illa quasi enganxada a Chile que a part del turisme els seus habitants sobreviuen gràcies a l'agricultura i la pesca, és una de les zones més pobres de Chile. Així i tot té molt encant i el paisatge recorda a les illes Britàniques. També té pingüins a una zona del nord de l'illa, il.lusionats ens pensavem que veuríem pingüins gratis, ja que a Ushuaia et feien pagar les ganes i no hi vàrem anar, però ara no era temporada i també ens vàrem quedar amb les ganes.

ULL! NO APTES PER LA PATAGONIA

Pels amants de la muntanya que estiguin pensant en comprar unes sabates lleugeres, còmodes, calentes i impermeables. Per l'últim punt us podem aconsellar de bona mà i per l'experiència que en tenim, que les Salomon Gore-tex de la foto, no soporten una caminada de 4 hores amb 3 dits de neu.

Bé no sé si es pot apreciar a la foto, però els meus peus i mitjons van quedar completament molls!!!

LA NEU DEL CALAFATE, EL SOL DEL CHALTEN

L'hivern ja ens ha atrapat, i quin fred!!! Hem sortit de Puerto Natales direcció a El Calafate, perseguits per un vent polar i una tempesta de neu, sort que l'autocar era ràpid i després de 10 hores de camí semblava que haviem burlat el mal temps, les muntanyes nevades i el cel clar feien pensar que tot havia acabat, per tant l'endemà vam anar a veure el Perito Moreno (glaciar), el qual baixa des del Cap de gel sud, un desert de glaç encaixat entre muntanyes d'uns 1000m de profunditat i mils de km quadrats d'extenció. El dia es va despertar clar, fred i sense vent, però una vegada vam arribar al parc nacional (uns 78 km de Calafate), el mal temps ens va venir a visitar de nou, amb una inesperada nevada, teniem 3 hores per veure el glaciar, menys espectacular del que ens esperavem, segurament va ser conseqüència del mal temps que no ens deixava veure més enllà de la pared de glaç, de totes maneres quan va ser hora de marxar es va destapar una mica i vam poder veure la immensitat del glaciar, ara si que vam flipar!!! Com que l'Alberg era molt econòmic (25 pesos/persona), ens hi vam quedar 3 nits. Vam fer camí cap a El Chalten, als peus dels Cerros Torre i Fitz Roy, impressionants, vam fer una caminata de 8 hores recorrent els seus voltants, com podreu veure a les fotos, finalement el temps ens va acompanyar, sol, tot i que feia una miqueta de fred, clar...estava tot nevat!!!

Curiositat sobre el Fitz Roy i el Torre
Després de varis intents desafortunats, una expedició d'alpinistes francesos encapçalat per Lionnel Terray i Guido Magnone van fer cim per primer cop al Fitz Roy (3405 m) després de superar 950 m de desnivell amb dificultats de 6b+ amb 33 hores d'escalada l'any 1952.

El seu germà Cerro Torre (3102 m) es va resistir a la dècada dels 50, després de varis intents fallits, cobrant-se alguna que altre vida i considerant-se un pic inescalable. 16 anys més tard al 1970 els Italians dirigits per Maestri ho van aconseguir, però necessitats de l'ajuda d'un perforador que pesava uns 180 kg per poder assegurar els claus (via "Compressor").