Del Puigmal (2910m) al Huayna-Potosí (6088m)

Això és el que pretenia fer la Montse, tot i que ho va intenar, li van faltar 188 m de paret gairebé vertical...les forces, el fred i la por, van poder amb ella, però tot i això va arribar a 5.900 m, tot un repte!!! Encanvi en Xavier, si que ho va aconseguir des d'on van deixar la Montse amb un altre guia, van ser uns 20 minuts de pujada amb els grampons, el piolet i el nostre guia, Super Mario!!! Tot va començar el dimecres a les 9 del matí on vam fer camí cap al primer refugi (4700 m) on hi fariem nit per tal d'aclimatar-nos, la tarda va servir per fer pràctica amb els grampons i el piolet, i també per fer una mica d'escalada en gel, tot i que l'equipament no era del tot adecuat. L'endemà vam anar al campament Alt (5130 m), a les 6 de la tarda ja ens feien anar a dormir, però dormir en aquesta alçada no es gens fàcil, o sigui que sense dormir a la 1 de la matinada, començava el nostre ascens cap al Huayna Potosí, un cel estrellat, ens acompanyava junt amb els llampecs de la tormenta que hi havia a la Selva, però bastant per sota nostre. Tot el camí era neu i glaç, vam atravessar glaciars i vàrem passar per sota d'algun cerac. El ritme al principi era molt bó, tot i que respirar era una mica difícil, adelantavem alguna que altra cordada, després de 5 hores, ja ens trobavem sota la paret final que porta al cim, aquí va ser on la Montse va dir prou, ja que si intentava pujar i no podia, en Xavier no podria fer cim, ja que només anavem amb un sol guia i una sola corda. Així que després de pensar amb alguna solució, vàrem veure una cordada que ja baixava del cim i que només anava un guia i un turista, pertant la Montse es va quedar en un lloc segur, arresarada del vent, a l'espera d'aquests, i d'aquesta manera en Xavier i en Mario van anar a fer cim. La pujada va ser bastant dura, faltava l'aire i el ritme que marcava el guia era molt fort, així que en Xavier va arribar a d'alt ben afogat, però la vista era magnifica, es podia veure el llac Titicaca, bona part de la cordillera Real i la ciutat de la Paz a vista d'ocell. La baixada va ser molt ràpida i divertida, ja que el guia va muntar un rappel i va ser bufar i fer ampolles.

LA CARRETERA DE LA MORT

La Paz a part d'estar envoltada de meravelloses muntanyes, també ofereix moltes altres alternatives, una d'elles és fer la famosa carretera de la mort en bicicleta, aquesta carretera, va ser durant molts anys l'únic pas entre la frondosa i rica selva amb la ciutat, o sigui que va desde la Paz fins a Coroico, i fas un descens desde 4700 m fins a 1100 m, o sigui que passes de tenir molt fred a molta calor i que et piquin els mosquits, tot vigilant no caure pels gegantints acantilats on tants i tants camioners hi han perdut la vida.

PAPÀ I MAMÀ

Encara cobant el refredat de cavall, hem decidit repossar uns dies a Sucre, on la temperatura és molt més agradable que la de Potosí. Sucre és una ciutat molt acollidora i amb moltíssima gent per tot arreu, i per fi hem pogut arreglar la càmara de fotos!!!

Quan la Montse ja es trobava millor, vam anar a visitar un orfanat de la ciutat on hi ha nens i nenes desde nadons fins a sis anys. Mentre la mare Clementina ens ensenyava les instal.lacions van venir uns assistens socials i ens va deixar sols al pati on no hi havia cap nen, eren les quatre de la tarda, de sobte va aparèixer un nen que es va fixar de seguit amb en Xavier i la seva samarreta de la concentració de WV, que té molts colors, va començar demanant-li que era allò i de cop li diu: " Me levantas papà!!!", ens vam mirar, però no li vam fer massa cas, al cap d'un moment es gira cap a la Montse i diu: " Y la mamà!!!", ara si que va ser com si ens caigués un jerro d'aigua freda!!! No van tardar massa a sortir molts més nens i nenes, i tots ens deien mamà i papà, ufff!ara ja se'ns en va anar l'ensurt del cos! però un sentiment de tristesa ens va envair, aquells nens i nenes estan en el millor orfanat de Sucre, realment molt nets, molt ben cuidats, amb molt bons hàbits, però els hi falta una cosa important, una cosa que malauradament l'orfanat no els hi pot donar, els seus pares!!!

Vam disfrutar de valent, només haviem anat per parlar deu minuts amb la monja per tal de quedar d'acord per fer pallassos i ens hi vam quedar tota la tarda fins que va ser l'hora de sopar. Cada dia arriben nous voluntaris i els nens busquen constantment la seva atenció. Avui hi hem tornat, però avui seria una tarda especial, ens hem passat la tarda ballant, jugant i fent figures amb els globus, s'ho han passat molt bé i nosaltres també hem gaudit d'ells i la seva alegria!!! Demà hi tornarem, i demà passat anirem a visitar-ne un altre, ja que hem decidit reposar durant uns dies, per tornar a agafar energies per continuar amb el nostre viatge!!!

EL VALENTS DE LES MINES DE POTOSI

Potosi es una ciutat de Bolivia situada sobre l'immens altipla a 3800 mts sobre el nivell del mar, conserva l'encant dels carrers colonials amb fortes pendents i una gent autentica que encara manté la cultura i el parlar Quechua. Aquests dies aquí han sigut una mica deslluits, ja que la Montse ha agafat la grip i no ha pogut disfrutar d'una de les ciutats més auténtiques de Bolivia, i ha tingut de passar dos dies al llit amb febre i molt malt de coll amb la companyia d'una tele en blanc i negre d'aquelles que ja no s'en veuen i amb un sol canal.

Jo de mentres la cuidava, li portava menjar i informació de l'exterior, ja que tant sols voltant pels carrers de Potosi un no queda indiferent. Visitant els carrers, mercats, pastisseries, monuments i sobretot observant l'extrany taranná de la gent i les seves vestimentes tipiques.

El tercer dia d'estar a Potosi em vaig decidir d'anar a fer una visita a les mines de plata i zinc situades al Cerro Rico. Les mines varen ser les causants que Potosi sigui una ciutat tal i com és, ja que hi treballen 15000 persones i tenen una antiguitat de 500 anys. O sigui que el Cerro Rico és com un formatge gruier!!! Bromes a part, la visita és molt espectacular si no has estat mai a una mina. He sortit sol amb el guia, degut a que ara és temporada baixa.

Hem comencat al mercat miner, on s'hi pot trobar desde l'eina més insignificant fins a dinamita, ja que aquí el miner treballa per una cooperativa i s'ha d'abastir ell mateix de tot el material necessari, aqui també s'hi pot comprar begudes, alcohol de 96 graus apte per beure i lo més important per ells, la fulla de coca!!! (estan tots desdentegats). El guia m'ha recomenat portar-los alguna cosa i així ho he fet, he comprat 2 cocacoles de 2l, una ampolla d'alcohol i una bona bossa de coca.

Hem entrat a la mina a uns 1500 m de profunditat de llarg i hem anat fins quasi al final de la mina Negra de 20 anys d'antiguitat. És impressionant veure en les condicions en que treballen, ja que tot és manual i a causa de l'altura i la pols d'alla dins costa molt respirar. Després de caminar una mitja hora al llarg d'aquells passadissos que semblava que s'haguessin d'esfondrar en qualsevol moment, hem comencat a pujar per uns tunels amb l'ajuda de cordes que feien posar la pell de gallina a qualsevol. Alla d'alt hi hem trobat un grup de miners que estaven preparant uns explosius per dinamitar i treure mineral, un cop ho han tingut tot a punt han encés la metxa i hem pujat de nou a un altre forat que anava a parar a una mena de caverna on desde allá hem pogut sentir les explosions, i quan dic sentir, no només d'oida si no també l'ona expansiva que et feia acollonir. Alla hem estat esperant que el passadis de sota quedés lliure de pols, uns 45 minuts i de mentres hem estat fent petar la xerrada amb aquella colla de joves miners, dels quals molts d'ells havien comencat a treballar als 12 anys. M'ha impressionat la valentia d'aquells nois, pero també et feia mal el cor pensar que rondaven els vint anys i els quedava una vida molt curta i molt dura (esperanca de vida entre 45 i 50 anys). M'han fet moltes preguntes sobre Espanya, noies, feina, que se sent al anar amb un avió, etc... Jo també he aprofitat per fer una mica el xafarder i quan et diuen el que guanyen al més (1500 Bolivianos = 140 euros) encara et fa més mal el cor. Aquets tres nois que podeu veure a la foto son germans i avui portaven desde les 3 del matí allá dins i plegarien a les 3 o 4 de la tarda, aixó només menjant fulles de coca i bebent cocacola i alcohol de 96 graus. Una experiéncia que no podre oblidar encara que vulgui!!!

NO DEIXEM D'AL.LUCINAR

A finals de l'any passat quan faltaven tres mesos per marxar vam descobrir que hi havia dos ripollesos que estaven fent la volta al mon i que tornaven al febrer, eren en Jordi i la Nuria. La seva experiencia i consells ens han ajudat moltissim per tal de perfilar el nostre viatge. Segurament sense les seves recomanacions mai haguessim anat a San Pedro d'Atacama (Chile), per dos motius, per desconeixement i per economia, ja que Chile no es massa economic, pero realment ha valgut la pena, no deixem d'al.lucinar!!! No sabiem ben be que ens esperava a San Pedro, en primer lloc l'autobus es va comencar a enfilar i a enfilar fins 4.800 i pico, ja que vam passar pel paso de Jama, el mal de cap tambe ens ho feia notar! Pero les vistes i la recargolada carretera ens feien sentir una mica millor. Vam arribar a San Pedro a la tarda i l'endema a les quatre de la matinada ja erem d'amunt un altre autocar a veure com sortia el sol als Geisers del Tatio, tot un espectacle!!! i ben relaxats despres d'uns banys termals vam fer cami altre cop cap a San pedro parant en un poble de pastors on vam probar broxetes de Llama i Sopaipilla. L'endema al mati, ja erem sobre dues Trek direccio a Laguna Cejas, on podriem gaudir de la flotacio a consequencia de la sal que hi ha a les llacunes, pero despres de 30 kilometres d'anada i 30 de tornada, dels quals uns 25 eren per sorra enmig del desert. De totes maneres la tornada no va ser tant agradable, ja que en la primera llacuna, vam quedar plens de tallets als peus i mans, el señor de l'entrada ens havia avisat dient que era "filosa", pero no el vam entendre fins que vam sortir de l'aigua!!! El diumenge a les 8 en punt, ja ens esperava un autocar per dur-nos fins a la frontera amb Bolivia on pujariem en un 4*4, que ens portaria a traves de camins i paisatges increhibles durant tres dies fins a Uyuni, atravessant per la llacuna blanca, la verda, la vermella, i l'impressionant salar de Uyuni de 12.000 km2, veient tota mena de flora i fauna, i gaudint de l'increible companyia de'n Mikel (Australia), Mika i Jennifer (Holanda), Jan i Felix (Alemania) i el conductor Miguel, els quals haviem conegut a l'excursio dels Geisers i ens van proposar aquest safari, enlloc del viatge en bus que ens haviem montat nosaltres. No ens hem separat durant els tres dies, hem practicat moltissim angles i hem fet molta amistat, en definitiva perfecte, creiem que no podem demanar mes!

Ara ja som a Potosi, despres de passar una nit a Uyuni, tenim fotos molt boniques, tot i que no hi ha manera de borrar la taca fosca que ens ha aparegut a la camara, i de moment tampoc no hem trobat un bon lloc d'internet on poder penjar-les, esperem que a Sucre o poguem fer, si no sera mes endavant. Bé finalment ja hem pogut penjar les fotos!!!

ÚLTIMS DIES A ARGENTINA

Salta, Cafayate, Los Molinos, Cachi, San S. de Jujuy, Pumamarca, Tilcara i Humahuaca, simplement ens han encantat!!! "Quebradas", colors, llum, muntanyes, deserts, rius, pobles, gent , cases de fang, en fi, l'argentina autèntica l'hem trobada al nord, entre les províncies de Salta i Jujuy, per primer cop hem vist folklore, hem menjat cuina tradicional (humitas, estofat de Llama, dulce de cayote, etc...), hem gaudit d'uns païssatges dignes de veure i no ens ha semblat que encara estiguessim a Europa com en molts dels llocs que hem estat fins ara.

Una bona sorpresa a Salta, ens la va donar el museu arqueològic d'alta muntanya (MAAM), on vam poder veure dues mòmies de nens inques que varen ser sacrificats a més de 6.000 mts d'altura, que es van conservar durant 500 anys gràcies al fred, al poc oxigen i la baixa pressió, la veritat que són realment espectaculars! La ciutat també ens ha sorprès, ja que a diferencia del que haviem vist fins ara, conserva un aspecte colonial molt autèntic. Al hostel també hem estat molt bé, per primera vegada hem coincidit amb argentins que viatgen per més d'una setmana i ens han fet riure moltíssim, són "macanudos", ens van preparar un asado per llepar-nos els dits, una miqueta de festa i a dormir aviat, ja que l'endemà haviem llogat un cotxe amb una parella d'Israelís que haviem conegut a Valle Fértil i que ens vam trobar per casualitat als carrers de Salta, això ens va anar molt bé, ja que estavem a punt de desdir-nos de llogar el cotxe, per que ho trobavem massa car, i les nostres butxaques durant 2 mesos per argentina, començen a tenir alguns forats! Ufff!! Ens va tocar la loteria, ja que el viatge ha estat impressionant, han estat tres dies de conduir força, uns 1030 kms, ells no tenien carnet i ens ha tocat pringar una mica, però el paisatge s'ho valia, les nits eren molt fredes ja que dormiem a campings i en una alçada de més de 2000 mts i durant el dia calor, molta calor! Pel que fa al que hem vist durant aquests dies, tot i que en una foto tot perd, us recomanem mirar les fotos, ja que no tenim paraules per explicar-ho.

Pels més aventurers recomanem fer la ruta del sur de Salta amb btt, passant per les Valls Calchaquís, passant per Cafayate, Los Molinos, Cachi i tornar a Salta, uns 500 km passant per un coll de 3400 mts i recorrent gran part del camí per carretera de terra.